Un divendres de fa deu anys esta columneta es titulava «També tenim rabo», en què reivindicava l’ús normal de la paraula «rabo», ‘cua (també ‘coa’) dels animals terrestres’, vocable estigmatitzat com a castellanisme i qualificat de no admissible normativament durant molts anys per l’ortodòxia lingüística noucentista. Deia, llavors, que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) havia registrat el «rabo» en el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià, com també l’arreplegaven els diccionaris del Salt. I citava a Joan Coromines i a Eugeni S. Reig com a lexicògrafs que defenien el «rabo» en esta llengua.

Posteriorment, la mateixa institució, l’AVL, ha inclòs esta veu en el Diccionari normatiu valencià (DNV). És, per tant, una paraula normativa, encara que registrada com a col·loquial.

Però el «rabo» no acaba de penetrar en algun cervell. Fa unes poques setmanes, en un programa televisiu, gravat en un poble de la Mariola, parlaven del «rabo de gat» i «rabet de gat», planta de diferents espècies, aromàtica i usada com a medicinal. Els participants ho deien aixina, «rabo» (o «rabet») de «gat», com generalment anomenem els valencians eixa mata, però en un cartell, pretesament «aclaridor» i rectificador, aparegué el nom «Cua de gat», per a informar els teleespectadors que la paraula «rabo» és substituïble per «cua», ‘en valencià ben dit’. El nom «cua de gat» és usat en algunes zones on es parla esta llengua, però si «rabo de gat» és un nom normatiu, segons el DNV, i d’ús general, no sé a quint sant se n’ha de fer una rectificació. Coses de l’elitisme lingüístic.

«Rabo» és un vocable molt integrat en la parla valenciana i molt usat en textos escrits, ininterrompudament, des de fa més de dos segles, com testimonia el Corpus Informatitzat del Valencià. Dona lloc a moltes locucions, frases fetes i dites com «Gos que no conegues no li alces el rabo», «El rabo entre cames», «No alça un gat del rabo» i moltes altres. També el tenim, com diem, en la planta medicinal «rabo» (o «rabet») de gat. Apareix en obres emblemàtiques de la literatura popular valenciana com Rondalla de rondalles, de Lluís Galiana, en el 1769, el Virgo de Vicenteta, de Bernat i Baldoví, en el 1845. L’estigma de castellanisme que tenia (i encara té) ha sigut qüestionat per destacats lingüistes com Joan Coromines, que indicava que és un arabisme, per Eugeni S. Reig, Abelard Saragossà i altres. En els segles XX i XXI el mot «rabo» ha sigut emprat per escriptors i lingüistes reconeguts com Maximilià Thous, Josep Pascual Tirado, Sanchis Guarner, Vicent Andrés Estellés, Joan Fuster, Martí Domínguez i Romero, Joaquim Martí Mestre, Abelard Saragossà, Maria I. Guardiola, Josep Lacreu, Joan Francesc Mira, Jordi Colomina, Josep Lozano i molts altres. Podem, per tant, emprar el terme «rabo», tenint en compte que tots els rabos són cues, però no totes les cues són rabos, com la cua dels peixos, de les aus, de la compra, de les fastidioses esperes, etc. I al «rabo de gat» no li llevem el rabo. I la paraula «rabosa» ve de «rabo».