El net d’un amic em passà, fa unes quantes setmanes, un relat en valencià que havia presentat a un concurs literari per a alumnat d’ESO. I premiat. Em demanà que li’l revisara i corregira normativament. El text estava molt ben redactat, amb algunes errades gramaticals, cosa normal tenint en compte la complicada i innecessàriament dificultosa normativa lingüística que tenim en valencià. A banda de la qualitat de la redacció, em cridà l’atenció el domini del lèxic i de la fraseologia emprats, propis d’un valencià culte i alhora natural i poc afectat pel valencià llibresc i postís, abundant en l’ensenyament. En un dels passatges diu: «Eva, atrevida com és, no va voler quedar-se ressagada dels majors i es posà a pedalejar a tota virolla, però en la segona revolta del camí va caure una bona baquinada. Es va omplir de blaüres per tot el cos i es feu un trau en el cap». Repare, entre altres, en els vocables «blaüres», plural de «blaüra», i «trau», ben propis del nostre repertori lèxic. Pense que si hi ha molta xicalla de quinze anys que té eixe bagatge lingüístic, la qualitat i la naturalitat d’esta llengua estan assegurades. Una «blaüra» és ‘taca blavosa o moradenca de la pell o dels òrgans interns que resulta de l'extravasació de la sang en el teixit subcutani com a conseqüència d'un colp o d'una contusió’. És una paraula poc emprada en el valencià denominat culte, i que es veu vampiritzada actualment en la parla corrent per «moradura», principalment. Les dos són normatives, i tenen les sinònimes «blau», «morat», «hematoma» i altres, però, tradicionalment, en la parla valenciana «blaüra» ha sigut més usual. Eugeni S. Reig arreplega este vocable en el seu impagable El valencià de sempre i cita relats d’Enric Valor i de Joan Olivares en què apareix tan nostrada i genuïna paraula valenciana. També l’han emprada Josep Giner, Xavier Casp, Emili Casanova, Josep Lacreu i Silvestre Vilaplana, entre altres autors, com informa el Corpus Informatitzat del Valencià. Però la «blaüra» no la coneixen els traductors informàtics del Salt.usu de la nostra Direcció General de Política Lingüística. Als seus mentors els deu paréixer una paraula «massa valenciana».
L’altra veu, que deia que em va cridar l’atenció del relat referit, és «trau», com a ‘ferida’. Com sabem, un «trau» és un forat, que pot ser el d’una peça de roba per a passar els botons, «Els traus d’esta camisa són massa grans i es despassen els botons». És també ‘forat, obertura generalment profunda i poc gran’, però el «trau» del text citat és ‘ferida fonda produïda en el cos, especialment en el cap, amb un objecte agut o per un colp violent’, «Quique s’ha fet un bon trau en el front, d’un bac pujant l’escala». El trau per als botons en castellà és denomina «ojal», però el trau-ferida popularment no té denominació pròpia en castellà. En eixe sentit s’usa el genèric «agujero». Eixe «trau», amb eixa accepció, és un nom privatiu del valencià-català. No ens fem «blaüres» ni «traus» en el cap, però no deixem perdre eixes paraules.
