Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Memòries d’un xiquet

«Vaig nàixer en un lloc que ara només existeix en la memòria d’uns pocs: un poble que va ser real i ara és ficció»

Memòries d’un xiquet

Si mai busqueu en un mapa actual el nom de Beniopa, no el trobareu enlloc. Va desaparéixer, com a nom i com a poble, quan Gandia, la ciutat, començà a créixer sense parar, i se l’engolí. Gràcies a una llei, doncs, em vaig quedar sense poble, o el que és el mateix, orfe de poble. Per això acostume a dir que soc fill d’un poble inexistent en un país esborrat. Com també dic que soc afillat de Gandia.

Vaig nàixer en un lloc que ara només existeix en la memòria d’uns pocs: un poble que va ser real i ara és ficció. Els camps d’hortalisses, les séquies, els camins, les sendes, les alqueries esparses, les vil·les enjardinades, els casups moriscos, les marjals i els marenys, les fonts, les bardisses oloroses, les dunes vora mar, ara són blocs d’habitatges, magatzems gegantins, naus industrials, llocs d’ocis i de negocis, bars i bancs, puticlubs, carreteres i carrers asfaltats... Del món llaurador que he conegut, aquell de dones endolades i d’homes amb saragüells, de carros carregats d’hortalisses, de cases amb balcons de clavellineres en flor i de carabasses amb forma de violí, de matances del porc, de paelles al camp, d’estius inacabables, d’immenses platges desertes..., no en queda res. O només els records.

M’ha tocat viure un temps on les transformacions han sigut rapidíssimes, i ingrates; també, ai!, inevitables. No s’ha sabut aturar tanta deformació. O, ni s’ha sabut, ni s’ha volgut, ni s’ha pogut. Per això, entre altres complaences, recorde aquest espai viscudament perdut. I me l’estime com una ficció: perquè no serà mai més com va ser. El que va ser la vida, ara ho guarda el record. Meravella dels mots, que recreen els paisatges del passat. Enyors? Ironies! No pretenc idealitzar el passat. Trobe natural, però, que la gent recorde els bons moments de la vida o els més excepcionals. I, els de xiquet, encara més.

Vaig nàixer, per tant, a Beniopa, un poble de l’horta de Gandia, o, el que és el mateix, de la Safor, una de les comarques centrals valencianes. Beniopa era un poble llaurador a tocar de Gandia, l’antiga vila ducal dels Borja. Gandia feia de centre urbà, de punt de mercat, i de capitaleta comercial, d’un territori situat vora la mar Mediterrània, ben comunicat amb Alcoi, amb Dénia, amb Xàtiva, les ciutats del sud del país dels valencians. Gandia vivia dedicada de ple al comerç dels productes hortícoles que exportava a Europa per mitjà dels vaixells que partien del port, així com dels trens i dels camions que enviaven mercaderies a Barcelona. Quan recorde Beniopa –un nom de remota sonoritat àrab–, veig un laberint de cases emblanquinades enmig d’un pla tot verd, entre una muntanyeta i un barranc, amb dos carrers llargs que s’estenen paral·lels fins a un pont. Veig dues places: una amb una font senzilla, l’altra amb una església i un campanar barrocs. El poble és una teranyina de carrerons que tenen com a eix el carrer d’Enmig, on hi ha les millors cases, majorment amb un hortet jardí tancat a la banda de darrere, i un pis, dit «la cambra», amb una andana o pallissa. La zona arran muntanya, la més humil i antiga del poble, és un camí amb casups blancs, amb un replanell al porxo on llueixen dompedrers, gesmilers i emparrats que, quan la calor sufoca, fan d’ombrall fresc amb el seu sostre de pàmpols, com fan un raïm que endolceix els berenars de l’estiu. Així recorde la Beniopa dels anys infantils, com una visió en present. I és que, amb el pas implacable del temps, els records, per insignificants que semblen, es fan a poc a poc fantàstics –tot i sentibles– quan retornen en forma de deliris delitosos, si no d’imatges escabroses. Per això, hi ha qui els records els crema burlescament en una falla, i en fa rialles; com hi ha qui pretén esborrar-los com a no viscuts, però li revénen triturats, agres, com un menjar mal paït. Com també hi ha qui els guarda ben guardats en un calaix per no perdre’ls, i qui se’ls passa i repassa com un àlbum de fotos que no es cansa de mirar.

A casa no eren llauradors, ni tampoc jornalers. Mon pare era considerat «un comerciant» tot i tindre algunes terres familiars. Vull dir que el negoci de casa estava relacionat amb les fruites i les hortalisses, però no amb la producció directa al camp, sinó amb el comerç i l’exportació que se’n derivaven. La majoria dels fruits de la terra no eren per al consum familiar, sinó per traure’ls a mercat, per tal de vendre’ls a uns altres que s’encarregaven del transport i del comerç. Un d’aquests altres era mon pare, conegut com el Roget de Beniopa en aquests ambients mercantils.

L’entorn terrenal de la meua infantesa semblava aturat en una pausa infinita on el temps era el temps de la natura; era un món on no canviava res, si no eren elementals insignificances domèstiques, com les morts o els naixements. No canviava, girava, aquell paisatge d’hortes ben regades, de séquies amb granotes rondallesques, de palmeres solitàries com altíssims plomalls traient la pols del cel, d’alqueries com fortins medievals, de tarongerars relluents de verds, de camps llaurats amb la sàvia matemàtica de l’experiència. De xiquet, pensava que aquell món fèrtil i pacífic no havia canviat mai dels mais, i que no canviaria en la vida. Sempre havia sigut així, sempre seria així. Anava ben errat, certament; però aleshores jo ho ignorava tot de la vida, i creia que les coses eren com eren. O com les veia. La infantesa no s’equivoca; si de cas, com més meravellada, més queda al marge del temps, i no sap res de passats ni de futurs. La infantesa és com la terra, no té memòria, viu l’instant, i prou. La infantesa és present pur. El nen creu que les coses de la vida són com les veu i les viu, i més si els qui li les fan saber i sentir són els pares. Fins i tot la guerra deixa de ser una tragèdia insofrible, si qui la conta és la mare.

La gent vivia a les plantes baixes de les cases, i el pis o cambra era usat de traster, no d’habitatge. Recorde que a les cases humils, el paviment el tenien de terra trepitjada, no de rajoles de fang; com recorde que les cases bones no sols estaven entaulellades de manera vistosa, sinó que tenien dos carrils empedrats amb lloses on s’estenia una llarga estora d’espart per al pas del carro i de les cavalleries cap a la quadra, així com un sòcol de taulellets amb flors. Hi havia cases que, de tan grans, donaven a dos carrers, i a la banda de darrere tenien la portella, així com la quadra corral per als animals: gallines, conills, conillets d’índies, titots, porcs, cavalleries... Tant els habitatges més humils com els més acomodats eren cases de llauradors. Llauradors pobres i llauradors rics, segons la quantitat i la qualitat de les terres arrendades o les pròpies que tenien per treballar. N’hi havia prou més de pobres que no de rics, no cal dir-ho. Eren, a més, temps de carències. I la terra no tota era de qui la treballava. En aquesta època de dictadura els llauradors no reclamaven res; treballaven quan hi havia faena, pendents de la meteorologia, i prou.

Compartir el artículo

stats