És ben evident que les festes evolucionen i s’adapten. A la fi, celebrar unes coses o unes altres, en un dia determinat, no és més que una convenció social, un acord, un pacte. Ara mateix, per les condicions sanitàries de pandèmia que ens ha tocat viure, les falles de sant Josep de 2020 seran cremades el primer diumenge de setembre de 2021, dia de la beata Teresa de Calcuta -que segurament no va saber mai que les falles existien, com tampoc ho va saber sant Josep, que va viure molts segles abans. I això, perquè des de fa uns anys, aquest diumenge es fa festa a aquella santa dona. Que si no, seria el diumenge dia de sant Alpert de Tortona, o sant Quint de Capua, i etc. Tot, en definitiva, canvia i s’adapta.

A més, si fem cas de les primeres informacions que tenim sobre les falles, ens convé recordar que les primeres que hem pogut constatar -i de les quals ja hem parlat en alguna altra ocasió- serien dedicades a sant Vicent. Cosa del tot lògica perquè, des que Vicent Ferrer va ser canonitzat, la seua figura va anar adquirint una dimensió extraordinària, com a símbol identitari dels valencians -especialment, del cap i casal- i en les festes que se li dedicaven sembla que s’esmerçaven els majors recursos i les més grans expectatives.

I és per això que ens cal recordar ara la Relación de las fiestas que el arçobispo y cabildo de Valencia hizieron en la translación de al reliquia del glorioso san Vincente Ferrer (València, 1600), del canonge Francesc Tàrrega, on explica que aquella nit hi hagué músiques per tota la ciutat i focs d’artifici «mil invenciones de fuegos, entregirando las bombas, tramoyas, salvas de morteretes, mosquetería, cohetes de diversas maneras, que unos subían a las nuves, otros, haziendo ruedas, corrían por entre la gente que tenía ocupada toda la plaça, que estava llena d’ella». I a més, assenyala com se va pegar foc a «una jayana vestida al trage de Egypto, que estava sobre un peñón grande; y él y ella estavan llenos de infinitos cohetes y fuegos de varias suertes. Y acabó a media noche, aviendo jamás cessado la música e invenciones de fuego (...).» Vora la catedral de València hi hagué focs artificials per les teulades i pels terrats i es va cremar una «jayana» -una geganta, una dona forçuda- vestida amb un «trage de Egypto, que estava sobre un peñón grande; y él y ella estavan llenos de infinitos cohetes y fuegos»... Una falla escultòrica, de tema mitològic -egipci, exòtic- es va cremar el 1600, en unes festes vicentines, clarament, i l’ambient descrit no podia ser més faller.