El ‘peix marí (Merluccius merluccius), de forma esvelta, mandíbula prominent i cavitat bucal negra, de color gris terrós el dors i platejat els flancs i el ventre, molt apreciat com a aliment’, el denominem en valencià «lluç». I a la ‘cria de lluç que encara no s’ha desenrotllat totalment’ l’anomenem «llucet». En castellà, «merluza» i «pescadilla», respectivament. Aixina és com els hem dit sempre, en la nostra llengua i en la veïna, separadament, però ja fa un cert temps que les formes «lluç» i «llucet» sofrixen algun retrocés en l’ús oral espontani, en favor de les equivalents castellanes. Sol passar en uns quants noms de menjars. Però podem recuperar eixes denominacions nostrades. Un dia de principi d’este agost passat, en un bar de vora mar, dels que fan menjar per a endur-se, en preguntar a la xica que atenia (de 18-19 anys, dalt o baix) què tenien de racions per a vendre, me’n digué uns quants, de plats, entre estos, «llucet». Vaig pensar que si una xicona per baix de la vintena usa eixe vocable tenim els «llucets» salvats lingüísticament. La felicite per no dir «pescadilla» parlant en valencià i, sorpresa, em diu que «Aixina ho diu mon pare, jo ho dic com ma iaia, ‘llucet’». Molt bé. Això és recuperació lingüística familiar. La xavala, Nerea li diuen, també coneix i empra la paraula «lluç», quan parla en valencià, i «merluza» quan ho fa en castellà i la situació ho requerix. I un altre peix que caldria recuperar l’ús corrent del seu nom en valencià és el «llobarro», ‘peix osteïcti (Dicentrarchus labrax), de setanta a huitanta centímetres de llargària, cos allargat, amb el dors blau fosc i el ventre blanc, dos aletes dorsals i radis espinosos en totes les aletes, molt apreciat per la seua carn’. El nom d’eixe peix en castellà és «lubina»; i aixina se li diu molt en restaurants i cases de menjars, però en els mercats de peix de la costa continua anomenant-se «llobarro».
Si del peix ens passem a la carn, també tenim retrocessos, però salvables, en l’ús en valencià del nom d’algunes classes de carn. Per exemple, en «llomello» i en «rellomello». En la parla valenciana, a la ‘peça de carn magra i gustosa de l’esquena del porc, molt apreciada, sobretot la de les parts davantera i mitjana’ l’anomenem «llomello». En castellà, «lomo». I la ‘part carnosa i sense os que hi ha immediatament al costat del llom, entre les costelles del porc o de la vaca, molt tendra i apreciada en alimentació’, en valencià és «rellomello». En castellà, «solomillo». En el valencià llibresc s’han prioritzat les formes «llom» i «rellom», en detriment de les més genuïnament valencianes, «llomello» i «rellomello». Eixa marginació es veu afavorida, ara mateix també, entre altres llocs i induccions, pel programa informàtic Salt.usu, de la nostra Direcció General de Política Lingüística, que en els traductors automàtics desconeix el «llomello» i el «rellomello», entre altres centenars de «desconeiximents». Però molts i moltes de nosaltres seguirem recuperant, emprant i consumint llomello i rellomello. I també lluç, llucet i llobarro.
