La paraula «solatge», com sabem, significa ‘matèria que un líquid porta en suspensió i queda depositada per sedimentació en el fons del recipient que el conté’, «No m’aboques el solatge del vi, guarda’l a banda», «El xocolate desfet i begut sempre deixa solatge en la tassa». És una veu molt pròpia de la nostra llengua, sense una paraula castellana exclusiva amb el significat del nostre «solatge». És un vocable valencià de solera, amb una morfologia ben nostrada. En castellà es traduïx com a «poso», «sedimento», paraules equivalents a les nostres «pòsit» i «sediment», sinònims de «solatge». Encara que este nom, «solatge», és ben antic, usual i ben comunicatiu en la nostra parla, alguns tenim la percepció que es troba en un cert retrocés, principalment en pobles i ciutats grans. Per això, el lexicòleg Eugeni S. Reig el va incloure en els seus impagables repertoris Valencià en perill d’extinció i, posteriorment, El valencià de sempre. Reig assenyala un sentit figurat d’este vocable, com és «Recialla que queda d’alguna cosa que s’ha consumit, que s’ha acabat, que ha passat. S’aplica a coses materials, però també, en sentit figurat, a qüestions morals, espirituals, sentimentals, etc.». Un solatge cultural és com un pòsit cultural, una marca o record de coses positives que queden en la memòria o imaginari col·lectius, «Berlanga i Sanchis Guarner han deixat bon solatge». És una paraula que apareix en els Furs de València (1329) i prou usada per autors, com ara Bernat Fenollar (1497), Narcís Fagés (1853), Francesc Almela i Vives, Xavier Casp, Carmelina Sánchez-Cutillas, Emili Casanova, Ferran Torrent, Toni Cucarella, Joan Francesc Mira, Eduard Mira, Víctor Mansanet, Anna Moner, Amàlia Garrigós, Toni Mollà, i molts i moltes altres. Fins i tot s’ha emprat per a titular un llibre de caire filosòfic: el substanciós El solatge del temps, de Tobies Grimaltos.
La paraula «solatge» també s’empra, en sentit col·loquial, per a anomenar el fill o la filla menor d’una casa, d’un matrimoni o parella, especialment quan en són uns quants o unes quantes, o quan el menut o menuda es lleva prou anys de l’anterior germà o germana, «Este xiquet és el que fa cinc que teniu, veritat? És el solatge, no?», «Esta és el solatge, té 20 anys menys que la germana».
I relacionat amb el «solatge» material tenim el verb «assolar», que en una de les seues accepcions significa ‘aclarir-se, un líquid, deixant el solatge en el fons del recipient’, «El vi s’ha assolat», «Meneja-ho bé, si no, el sucre s’assolarà i no ho trobaràs prou dolç». El verb «assolar», com sabem, té altres significats que no tenen res a vore amb el vi o el sucre assolats, ni amb l’acció d’abaixar-se el solatge en un líquid, com són ‘arrasar, abatre, destruir completament’, «La riuada assolà el pantà i molts bancals de vora riu», ‘tirar a pla, a terra’, «Demà assolaran la casa de ma iaia i les del costat, per a fer-ne noves». I quan posem mel a la llet o a l’aigua en un got, menegem-la amb la cullera, perquè, si no, s’assolarà.
