Fa quatre setmanes l’escriptor i lingüiste Álex Grijelmo titulava la seua columna dominical en El País amb la disjuntiva gramatical «La soldado o la soldada». Es referia a la notícia protagonitzada per una membre de l’exèrcit espanyol sense graduació que havia sigut entrevistada després d’aparéixer fotografiada abraçant una dona afgana embarassada, despedint-se d’ella, a la qual la militar havia atés i cuidat en el viatge de Kabul a Torrejón.

Grijelmo es referia a la xica castrense com a la «soldada» Laura Ana Domínguez i també, amb eixa forma, femení de «soldado», a una altra militar de l’exèrcit nord-americà, Vanessa Guillén, trobada morta en 2020 després de ser acaçada durant un cert temps.

El referit lingüiste assenyalava que la majoria dels mitjans de comunicació que publicaren eixes notícies es referien a les dos militars mencionades com a la «soldado» Domínguez i la «soldado» Guillén. Apuntava també que el Diccionario (supose que es referia al de la Real Academia Española) no inclou el femení d’eixa paraula. Deia també que el lèxic militar pareix mantindre’s com a últim reducte contra la forma femenina dels graus militars.

Grijelmo, tota una autoritat del castellà, es manifestava partidari d’emprar «soldada» normalment, sense restriccions. Hem de dir que en valencià sí que s’ha oficialitzat normativament la forma «soldada» (dona militar). També tenim registrats en el Diccionari normatiu valencià i en altres valencianocatalans els femenins de, pràcticament, tots els graus militars (llevat de «alferes» i el cas de «brigada»).

Tenim, per tant, «caporala», «sergenta», «tinenta», «capitana», «comandanta», «coronela», «generala» i altres. Inclús tenim en els diccionaris valencians i catalans «mariscala», femení d’un grau militar inexistent en l’exèrcit espanyol, «mariscal». I és curiós que no tenim en les FFAA espanyoles cap «mariscala» i poques generales, almirallesses (o ninguna) i coroneles i sí en els diccionaris i, en canvi, com ja hem comentat en esta columneta en més d’una ocasió, el femení popular de «metge», és a dir, «metja» no el tenim en els diccionaris normatius d’esta llengua, havent-ne tantes com n’hi ha i pronunciant eixe femení contínuament, com ho fem. En castellà sí que és normatiu lingüísticament la forma «médica».

«La metge» i «metgessa» són les úniques formes normatives, per ara, però la forma «metja» és la que majoritàriament diem en la parla valenciana i mereixeria tindre el seu lloc en els diccionaris normatius d’este idioma.

I si feminitzem en valencià, com toca, per tradició, modernitat i actualització, també masculinitzem, en algun cas, com ocorre amb els sufix «-iste»/«-ista». La variació «-iste» per al masculí i «ista» per al femení (el «periodiste» i la «periodista») és pròpia dels parlars a on es diferencien les «a» i les «e» àtones, entre estos, el valencià. Per això l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha donat condició normativa als masculins acabats en «-iste»: «artiste», «modiste», «maquiniste», etc.

Estos acabaments en «iste» són ben antics, no són barbarismes ni vulgarismes. Els tenim documentats en 1280 i en totes les èpoques. Usats per Ausiàs March, Jaume Roig, Teodor Llorente i una llarga nòmina d’escriptors històrics i actuals. Seguirem diferenciant l’especialiste i l’especialista, sense confondre’ns.