Aquells que em segueixen més o menys, coneixen de sobres la meua devoció per la figura del rei Conqueridor. I pel seu Llibre dels feits, del qual sempre dic als meus estudiants que cap valencià que se senta realment valencià hauria de passar per aquesta vida sense haver-lo llegit. I això ho dic, encara que sóc conscient que molts acaben la carrera sense haver llegit no sols aquell clàssic nostre, sinó tampoc molts d'altres. Però, bé: jo no em cansaré mai de dir-ho, de recomanar la seua lectura i d'explicar els motius pels quals crec que aquella obra escrita en el segle XIII té un valor tan extraordinari encara ara, en el segle XXI.

El Llibre dels feits el va "dictar" el rei. Possiblement ell no sabia ni tan solament escriure -ni li feia falta, perquè ja tenia gent que ho feia per ell, com passava amb tots els grans nobles del període. Però aquell "dictat" de l'obra passà per una confecció acurada: les paraules del rei les copiava algú amb una fidelitat major o menor i, més tard, li les llegia al monarca, que havia de donar-les per bones. Jaume I s'havia de reconéixer en aquell text que contava la seua vida i, per tant, els episodis en els quals s'entretenia eren aquells que més li agradaven, aquells que el feien sentir-se còmode amb la seua pròpia història personal, aquells que, en definitiva, deixaven, especialment als seus descendents una imatge positiva del seu regnat -perquè, òbviament, ell no pensava, ni podia fer-ho en termes d'alfabetització global del seu país.

Per què ho va fer, no ho podem saber. Algú ha insinuat que el seu llibre era una resposta a altres historiadors coetanis que no havien remarcat prou els seus "fets" -és a dir, la conquesta dels regnes de Mallorca, de València i de Murcia. Jo, amb sinceritat, no ho crec. Segurament hi va influir el costum dels reis musulmans dels territoris andalusins, que solien preocupar-se per deixar escrites una espècie de memòries dels seus regnats -com ja va destacar Robert I. Burns. Potser, també, va intentar contrarestar la propaganda negativa que alguns trobadors varen fer córrer, per la qüestió occitana. O potser no va ser res de tot això. O tot a l'hora. En qualsevol cas, el resultat va ser una obra literària i historiogràfica excepcional i única en l'occident cristià medieval. I és un "pecat" -és una manera de parlar- no llegir-la, amb tant d'esforç com li degué costar al rei i amb tants detalls com té per ajudar-nos a entendre el nostre país.