Li pegà un estiró a la bossa», va dir fa unes quantes setmanes una mestra en una classe de valencià per a adults, quan contava un intent de robo a una dona, per part d’un rateret, ocorregut en un carrer pròxim a l’escola. La menció a la «bossa» va provocar riures i mofes de bona part de l’alumnat, per al qual, eixa paraula, en la parla natural i quotidiana, com en moltes zones valencianoparlants, només significa ‘bossa formada per la pell que cobrix els testicles dels mamífers’. Vulgarment, també, «ouera». La professora intentà explicar el significat normatiu d’eixa paraula en un llenguatge «formal», però la confiança existent entre ella i els i les alumnes va fer que repetirà la frase, amb un somriure divertit, però emprant la veu «bolso», «Li pegà un estiró al *bolso», cosa que provocà l’aplaudiment de tota la classe. I la docent, tota divertida, va afegir que «El bo del cas és que el rateret no aconseguí endur-se el *bolso». La paraula «bossa» aplicada a ‘saquet de cuiro, de tela per a portar objectes d’ús personal’ és un dels moltíssims vocables i expressions que no diem en moltes zones valencianoparlants i que causen rebuig en molta gent. L’acceptació normativa de paraules que diem, com ara «bolsa» i «bolso», com a sinònimes de «bossa», en sentit de ‘saquet’, juntament amb un bon grapat de paraules i expressions també considerades «incorrectes», faria el valencià normatiu més assimilable i estimat. Màrius Serra, escriptor, periodiste, català i membre de l’Institut d’Estudis Catalans, per tant, gens sospitós de blaver ni d’espanyoliste, com ja apuntàvem en esta columneta, feu una consulta-enquesta fa uns pocs anys, resumida en el llibre Canvi d’agulles, en què preguntava a periodistes i a lectors, catalanoparlants, quina paraula usual, no normativa, proposarien que fora acceptada per l’Institut d’Estudis Catalans. «Bolso», en comptes de «bossa», fou la tercera més demanada. La primera, «disfrutar»; la segona, «làmpara»/«lampareta». Les següents, per este orde, fins a la deu, foren «lo» (article neutre), «algo», «apretar», «carinyo»/«carinyós», «tamany», «puro» i «barco». La veu «bolsa» era usada i la tenim documentada en 1393, com testimonia el Corpus Informatitzat del Valencià. I l’emprem a bondó. I «bolso», usada igualment, la tenim en textos escrits des de 1800.

I el terme «estiró», més o menys marginat per l’elitisme lingüístic, significa ‘acció o efecte d’estirar’, «Portava l’animal a estirons del ramal», ‘creiximent ràpid’, «El xiquet ha pegat un estiró i s’ha fet més alt». També té el sentit de ‘robatori amb violència que consistix a arrancar a la víctima allò que el delinqüent vol emportar-se, generalment una bossa de mà (*bolso)’, «Li van robar el collar d’un estiró». L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha registrat esta paraula en els sentits descrits en el Diccionari normatiu valencià. El tenen registrat també la majoria de diccionaris valencians i alguns catalans. Com és previsible, ni «bolsa» ni «bolso» són coneguts en valencià pel Salt.usu, de la nostra DGPL. Això faltaria! Però els traductors automàtics d’eixe programa tampoc coneixen els «estirons». Segurament, no ixen de casa. I no escolten la gent.