És l’hora de tornar a les places

S’esperava amb moltes ganes aquesta XIX edició (havia sigut anul·lada el 2020 i ajornada el 23 d’abril d’enguany a causa de la COVID-19) i no ha decebut. Un impressionant aparador vora mar de les lletres i la cultura, amb cinquanta-vuit haimes d’editorials, llibreries i associacions culturals. I la nostra actuació a les cinc del vespre, en una plaça solejada i fresqueta plena de gent i la remor de les onades acompanyant la dolçaina i el tabal. Una actuació impecable com les d’abans i que, a més, ha tingut un indescriptible gust a victòria, ja que amb permís de les mascaretes, ens convida a somiar que la fi de la situació pandèmica és ben a prop.

Ha sigut un any i mig molt llarg, amb èpoques molt fosques per aquestes contrades i, especialment per a la nostra colla. Des d’aquell fatídic 13 de març de 2020 hem viscut la mort d’un dels nostres mestres, Robert, i la impossibilitat d’ajuntar-nos tota la colla per plorar-lo. Més tard ens vam trobar amb problemes per reunir-nos, ja que els membres de la colla vivim dividits per una frontera autonòmica que ha romàs tancada vora un any. Amb tot, cal afegir dos temporals de pluges torrencials, un en la tardor de 2020 i un altre ara fa un mes, que han afectat el nostre local.

Malgrat tot, seguim aquí. El primer dissabte d’octubre vam obrir per fi el local per fer el nostre primer assaig. Vam netejar, vam llençar andròmines, retirar teranyines i vam gastar un pot sencer de netejador passant el motxo. I va sortir el sol i va il·luminar les parets amb els cartells de les nostres trobades d’anys anteriors. De sobte el nostre local ens va semblar preciós, malgrat algunes taques d’humitat i una necessària mà de pintura que ja arribarà. A poc a poc va començar a vindre la gent. Les xiquetes han crescut i la majoria ja no juguen a fer figures amb les peces de fusta de la caixa de jocs, sinó que parlen de youtubers i de còmics manga. L’alçadora que estava embarassada ja té una filleta d’any i mig que juga amb la xicalla de la colla (que ja no ho és tant, evidentment). Algunes persones han canviat de feina o residència i no tornaran (si no és per fer una visita puntual) però encara arrepleguem prou gent per a arribar a ser una colla muixeranguera segons els estàndards de la Federació Coordinadora de Muixerangues.

I així, retrobant-nos i celebrant, van passar els assajos per preparar l’actuació. Quan en agost vam confirmar l’organització que participaríem en la fira, ni tal sols se sabia segur del tot segur que se celebraria. Les previsions optimistes deien que, com a molt, faríem tres pinets familiars i un passeig de gegantets, mantenint la distància de seguretat.

Per variar la dinàmica de l’últim any i mig, els plans no s’han ajornat ni cancel·lat, sinó que han crescut, s’han fet ambiciosos i ens han permés tindre expectatives. El passeig de gegantets no va ser el plat fort de la jornada, sinó el preludi i la invitació al públic per venir a veure’ns. Els pinets es van transformar en un pilar de tres aixecat per sota que va quedar net. Vam atrevir-nos a fer un banc, sense la xiqueta, una torre i una campana. Totes les figures executades de manera neta, segura, sense entrebancs ni dubtes. I, finalment, un retaule que va tancar una actuació que pot semblar senzilla, però que per a nosaltres significa una victòria i el millor homenatge que li podiem haver fet al nostre mestre i amic, Robert.

Encara estem aquí.