La paraula «gorro», ‘peça de vestir per a cobrir el cap, sense visera’, la usem profusament, però ha sofrit durant molt de temps els rigors i les inclemències de l’elitisme lingüístic, que l’ha ignorada i apartada del dit model culte per considerar-la un castellanisme (acabat en «o» àtona) no acceptable normativament, a pesar del seu ús generalitzat i que tenim vora set-cents vocables normatius amb eixa terminació, com ara «amo», «bovo», «gitano», «guapo», «mosso», estos amb el seu femení diferenciat, amb «a», com «gorro»/«gorra». Alguns diccionaris no inclouen el vocable «gorro». El Diccionari normatiu valencià (DNV), encertadament, arreplega esta paraula. Per tant, és veu normativa (col·loquial), encara que l’esmentada entrada no registra definició pròpia de «gorro» i remet a «gorra», al meu parer, erròniament, ja que en l´ús general, en la comunicació, com és ben clar i ben notori, no és el mateix una gorra que un gorro. El Diccionari català-valencià-balear i el Diccionari de la llengua valenciana de la RACV sí que fan la distinció entre les dos peces per a cobrir el cap, amb la indicació «... amb visera», per a la gorra i «... sense visera», per al gorro. I el portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals encara precisa més la diferenciació entre les dos peces, descriu el «gorro» com a ‘peça de vestir que cobreix i abriga el cap... arrodonida i sense visera (a diferència d'una gorra)’, amb la indicació «Ús general, no recollit al DIEC». Caldria, per tant, que l’AVL llevara, clarament, la visera al gorro en el DNV. I diguen el que diguen (o no diguen) alguns diccionaris, si vostés volen comprar un gorro, demanen un «gorro» i els vendran això, si no, a saber que els trauran.

Una altra de les moltes paraules marginades del valencià de llibre ha sigut (i és) «orso», ‘mamífer carnívor plantígrad de gran potència muscular, que viu en les muntanyes boscoses i s'alimenta preferentment de vegetals’, que té el sinònim «os» (animal), en castellà «oso».

El model del llenguatge anomenat culte, mutilat i ortopèdic com era, i encara ho és, ha preferit la forma «os» (abans «ós»), i ha bandejat «orso», que és una forma més pareguda a l’original llatina «ursu»/«ursus» i usada per sant Vicent Ferrer, Joaquim Martí Gadea, Teodor Llorente, Gaetà Huguet, Joaquim Garcia Girona, Joan Francesc Mira, Joan Olivares, Josep Lozano i Rafael Roca, entre altres, com informen el Corpus Informatitzat del Valencià i altres documents. El resultat d’eixe bandejament és que la gent jove i molta de la major diu «osso». Fugint del foc del «vulgarisme», ‘orso’, caiem en les brases del calc castellà innecessari, «osso». Eugeni S. Reig, conscient del retrocés de la paraula «orso», en l’ús general, inclou este vocable en eixe autèntic diccionari d’autoritats que és El valencià de sempre, amb cites de Gaetà Huguet Segarra i de Josep Mascarell i Gosp. Per tant, podem escriure normativament i posar-nos gorros. I podem dir i escriure «orso», però no caçar-ne, com feia també el rei emèrit, a més de matar elefants.