Els tres noms del titular, «rastell», «barandat» i «replanell», són paraules valencianes de sempre, d’una morfologia ben nostrada, però que, potser, van perdent un cert ús en determinats sectors urbans i entre part de la joventut, degut a les interferències/influències del castellà i, també, del dit llenguatge culte, que prioritza altres formes.
El vocable «rastell» té diversos significats, però el que veiem en retrocés, substituït pel castellà «bordillo», és ‘filera de peces longitudinals de granit o de pedra artificial, que forma la vora de la vorera’. Tots els dies, quan eixim de casa o hi entrem, passem per damunt d’un rastell, vora d’una vorera, de l’»acera» castellana. El «rastell» és la separació de la vorera respecte del carrer, és el final de l’amplària d’esta. L’ortodòxia lingüística ha preferit «vorada». També és ‘paret d’obra en sec feta d’algunes filades de pedres grans i construïda verticalment o en talussos per a evitar que l’aigua s’enduga la terra, o per a que es puga regar a nivell’. «Rastell» també és ‘ferramenta que servix per a arreplegar la palla o l’herba segada, i també per a rascar la terra.’, sinònim de «rascle» i «rasclet». En castellà, «rastrillo».
Per la seua banda, «barandat» és ‘paret prima constituïda generalment per rajoles posades de cantell o plaques d’obra o fusta prefabricades i que normalment no sosté pes’. El nostre «barandat» es veu apartat en la parla popular pel castellà «tabique», adaptat oralment en valencià com a «tabic». «Barandat» també es troba marginat per «envà» en el llenguatge anomenat culte.
El substantiu «tabic» i el verb «tabicar», ‘tancar una porta, una finestra, un ninxo o obertura anàloga amb un tabic’, són veus totalment integrades en la nostra parla, arreplegades pel Diccionari català-valencià-balear, que caldria considerar normatius, sense que això signifique bandejar el tradicional «barandat», per descomptat. I pujant l’escala o per un terreny costerut arribem al «replanell» que, com majoritàriament els i les valencianoparlants sabem i diem, és la ‘superfície plana d’una escala construïda davant de les portes dels pisos o en la part final o angle d’un tram’, «Ja anem pel quint pis, en el següent replanell parem-nos a descansar i a alenar un poc». També és, entre altres significats, ‘tros pla i horitzontal situat enmig d’un terreny costerut’. Caminant per les muntanyes, de quan en quan, trobem algun replanell, cosa que s’agraïx. «Un poc més amunt hi ha un replanell, descansarem, beurem i pegarem un mosset».
El vocable «replanell» deriva de «replà», preferit per un sector de l’elitisme lingüístic, però les dos formes han sigut i són emprades per la majoria d’escriptors valencians des de fa segles. Nosaltres també seguirem passant per damunt dels rastells, recolzant-nos en els barandats i descansant en els replanells.
Nota d’una equivocació. En la columneta d’esta pàgina de ‘Panorama’ del dilluns 27 de setembre de 2021 deia «...un llibre de caire filosòfic: el substanciós El solatge del temps, de Tobies Grimaltos». Errada. Eixe llibre no és de «caire filosòfic», sinó autobiogràfic. Em vaig confondre de temàtica amb altres llibres del mateix autor. Dispensen la confusió.
