El Consell Valencià de Cultura (CVC) ha editat l’obra ‘A la niebla/Para a névoa/Hacia la niebla’, una antologia trilingüe del llibre ‘La última costa’, l’últim poemari del Premi Cervantes Francisco Brines publicat en vida.
L’edició arreplega 33 poemes d’aquest llibre, traduïts al portugués per l’escriptor gallec Saturnino Valladares i al valencià per Josep Piera, editat amb la col·laboració de l’Ajuntament de València, la Mostra Viva del Mediterrani i la Fundació Francisco Brines.
El volum va ser presentat ahir en un acte que va obrir el president de l’òrgan consultiu, Santiago Grisolía; i Vicent Garcés, president d’honor de Mostra Viva del Mediterráneo, que va lloar la continuïtat d’aquest projecte editorial.
Aquesta és una antologia pensada abans de la mort del poeta d’Oliva, que va tindre en la vindicació del Mediterrani, de la terra i de la casa «motors de la seua poesia», segons es va fer palés durant la presentació ahir en la seu del CVC.
La presidenta de la Fundació Brines, Àngels Gregori, va explicar la curiositat que tenia el poeta per aquestes versions en valencià i portugués, i va definir ‘A la niebla’ com «un viatge final des d’un mar que ja no és un mar tranquil, sinó un més pròxim a la mort, més gris i atlàntic».
També va comentar la tendència de Brines d’ajuntar els contraris, i va posar un exemple en aquest sentit entre el seu primer llibre, ‘Las brasas’, de 1959, amb ‘La última costa’.
Saturnino Valladares va dir que l’última poesia de Brines té «sabor de comiat», però que tota la seua obra té «una funció salvadora, plena de reflexions sobre el pas del temps (el propi i el de la naturalesa), amb una consciència de la pèrdua».
Interpretació emocional
«Una poesia del coneixement escrita des d’una perspectiva estoica i meditativa: una extensa elegia escrita des d’un profund amor en la vida des de l’entorn a l’Elca, la seua casa d’Oliva, lloc de tornada i de fidelitat».
Josep Piera va exposar la seua idea sobre la traducció poètica: «la fusió de dos veus en una, amb una música diferent final, en una interpretació personal i emocional». Ha recordat que les seues lectures de Brines es remunten al final de la dècada dels seixanta del segle passat i han continuat fins avui.
Amb ell, va dir Piera, ha compartit un paisatge comú, el de la Safor. Més concretament, el de l’Elca, la casa de Brines, i el de la Drova, on viu ell. I s’ha preguntat: «m’hauria atrevit a traduir-lo mai sense la sort de la proposta d’esta antologia?».
Al final de l’acte, Rosana Pastor, membre del CVC, Saturnino Valladares i Josep Piera van llegit l’últim poema del llibre, titulat precisament ‘La última costa’, en castellà, portugués i valencià.
