Tant els arquitectes com els afeccionats a la història de l’art saben molt bé que el material utilitzat per a construir estructures arquitectòniques determina les seues possibilitats. Per exemple: la pedra en sec no permet la mateixa altura ni formes tan atrevides com el ciment armat. Les muixerangues estan formades per cossos humans, que tenen alçades i pesos variats. Però, a diferència dels materials inerts, els humans tenim sentiments. I la muixeranga implica sentiments molt intensos: il·lusió, por, esforç, alegria, decepció, risc, identitat, èxit, etc. Un dels sentiments més importants relacionats amb la muixeranga és la confiança. Hem preparat dos articles sobre aquest tema: el d’avui, que explica la seua importància, i un altre sobre com inspirar-la.
La confiança és l’esperança que algú farà alguna acció positiva per a nosaltres. Podem distingir entre la confiança en nosaltres mateixos (autoconfiança) i la confiança en els altres. Per a confiar en nosaltres mateixos, necessitem conèixer les nostres capacitats. Algunes vegades ens sobrevalorem o subestimem, segons el nostre nivell d’autoestima, però aquesta avaluació és relativament senzilla.
En canvi, la confiança en els altres és molt més difícil perquè no només hem de valorar la capacitat física i mental d’algú altre (força, paciència, intel·ligència, memòria, etc.), sinó també la seua voluntat de fer un esforç en benefici nostre. La capacitat de sacrifici altruista depèn de diversos factors, entre els quals hi ha el seu grau d’idealisme i la força del vincle que ens uneix.
La confiança en els altres és la base sobre la qual s’estableixen moltes relacions humanes. En tenim exemples en les relacions de parella, la cirurgia, l’economia, els viatges en avió, les vacunes, la política, etc. La confiança s’aprèn a la infància perquè els nostres progenitors ens protegeixen. Però un dels contes més universals és el de la Caputxeta Vermella, que ens ensenya a no fiar-nos dels desconeguts.
Normalment ens podem fiar de les persones més properes, els amics i familiars. Però quan algú decep la nostra confiança, el considerem un traïdor i la traïció és un crim imperdonable. A un enemic se’l respecta, però un traïdor mereix un odi molt més gran.
Les muixerangues tenen un risc constant de caure, per això la gent incapaç d’afrontar aquesta por no en pot fer. La xicalla, que té un paper decissiu, també té por, una por lògica, basada en un risc real. Però la xicalla muixeranguera supera aquesta por gràcies al sentiment de confiança. Per tant, una de les feines més importants dins una muixeranga és despertar la confiança.
Hi ha una confiança que podem anomenar «física»: els que pugen a dalt (xiqueta, alçadora, etc.) confien en la força dels de baix (bases, pinya) i els de baix en la valentia i rapidesa dels de dalt. Aquesta confiança estableix uns llaços entre algunes persones que els permeten suportar un pes o fer un esforç més enllà del que semblaria raonable.
Un segon nivell de confiança és l’organitzatiu o tècnic: tota la colla confia en el criteri del mestre i el mestre confia en el compromís de cada persona. És especialment important la confiança dels pares en la muixeranga, amb qui comparteixen la seua responsablilitat en la salut i la integritat dels fills.
En cada figura de la muixeranga, hi ha un moment de màxima emoció, quan la xiqueta arriba al capdamunt. En aquest moment, es posa dreta i obre els braços. Algunes vegades, la xiqueta alça la cameta; una altra possibilitat és que la pinya deixi la figura perquè s’aguanti sola. Per a fer aquests gestos tan espectaculars cal molta tècnica, però sobretot una confiança extraordinària.
En resum, podem afirmar que la confiança és invisible però molt important. La confiança és una substància màgica que uneix un grup de persones i el converteix en una muixeranga, que és molt més que la suma de les seues individualitats. En un altre article, que es publicarà ben aviat, explicarem les qualitats necessàries per a despertar-la.
