En la vesprada concreta del dissabte recent, a Morella, el centre geogràfic i cordial del corredor mediterrani –el nord valencià a mig camí de Guardamar a Salzes; i de Gibraltar fins a Hamburg i més enllà, si pensem en Europa-, unes desenes de joves universitàries aprenien i xalaven, reunits per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua; l’Institut Ramon Llull i la Xarxa Vives d’Universitats: els noms universals de Ramon Llull i de Joan Lluís Vives, per cert, els dos emigrats o exiliats.
Venien del nord, venien del sud... Però ¿com havien arribat a la muntanyenca ciutat dels Ports? Venien de Vinaròs: però no hi ha transport públic directe. I de Girona, Barcelona, València, Alacant, però sortejant les fronteres ferroviàries de l’anomenat «corredor mediterrani», que, d’acord amb la pancarta de les forces vives exposada a Madrid recentment, està així: Los atascos en la Castellana no son nada. El Corredor Mediterráneo lleva 25 años atascado. ¿Embussat? Sí: patit cada matí de l’any per milers d’estudiants com els acollits en la jornada internacionalista.
Després d’eixa reunió, la dotzena del Curs de didàctica de la llengua com a idioma estranger, s’hi han format uns 450 titulats. Dit d’una altra manera, actualment, 140 universitats d’Europa, Àsia, Amèrica del Nord i Amèrica del Sud imparteixen docència de la llengua. I en la vesprada de l’aula càlida, allí es compartia la garantia pedagògica internacionalista de tota una generació. I el tresor de l’experiència personal de tres lectores: en la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, la Universitat Humboldt de Berlín, i la Universitat Hebrea de Jerusalem.
Contra tota frontera imposada, era la reunió generacional del futur universal de la cultura local que, per ecologia elemental, és la nostra. En uns pocs mesos, els protagonistes se sumaran a la interculturalitat i el multilingüisme, a una idea que proposo de fa anys: cal abandonar la nomenclatura de «llengües estrangeres», i no s’ha de dir «Espanyol com a llengua estrangera» o «Català o valencià com a llengua estrangera» sinó «com a llengua internacional». Els nostres estudiants no han d’anar a ensenyar i a aprendre com a «estrangers». La nostra llengua no és estrangera a cap lloc del món. I ningú és «estranger» a casa nostra. En la vesprada mediterrània de la comarca despoblada i aïllada, hi discutia i xalava, contra totes les fronteres, la sàvia joventut del diàleg internacional, de l’aventura universal.
