Fondària, amplària, llargària. I també altària

Fa uns quants dies, fent la columneta titulada «Afonar, afondar i afondir», quan posava exemples de frases i definicions d’estes tres paraules del titular, em vingué al cap el vocable «fondària», una veu molt pròpia de la nostra llengua, i particularment de la parla valenciana. Com sabem, «fondària» significa ‘profunditat’, ‘qualitat de profund’, ‘profunditat d’una cosa, en la terra o en l’aigua’, «Al pou li falta fondària, per això trau poca aigua», «La xiqueta pot nadar en la piscina menuda, que té poca fondària». «Fondària» és un derivat de «fondo» amb el sufix «-ària», que servix per a formar substantius de dimensió, de magnitud o d’intensitat, com ocorre amb «ample»/»amplària»; «llarg»/ «llargària» i molts altres. Com també sabem, «amplària» és ‘distància de costat a costat’, ‘la més curta de les dos dimensions d’una figura plana qualsevol, per oposició a la més llarga o llargària’, «La carretera no té prou amplària, està perillosa, demanarem una ampliació», «Necessite uns pantalons de més amplària, ja no tinc vint anys». «Llargària» és ‘extensió d’un extrem a l’altre d’una cosa, la més gran de les dos dimensions d’una cosa o figura plana’, ‘dimensió en sentit longitudinal’, «Esta tela no té suficient llargària per a fer la cortina de la finestra de dalt», «Este carrer té prou llargària per a jugar a pilota». I arribem a l’adjectiu que denomina la verticalitat, l’elevació, «alt», que, aglutinat amb el sufix «-ària», deriva en «altària», que significa ‘dimensió en sentit vertical’, «No arribem a la teulada, l’andami no té prou altària». És una paraula comuna, usual en la parla valenciana, però l’elitisme lingüístic, impulsor del model «culte», la va condemnar a l’ostracisme normatiu per considerar-la inapropiada per al registre formal, i va establir com a normativa, únicament i selectivament, «alçària», paraula i forma ben nostrada també, però no calia marginar la també nostra, i més usual en molts llocs, «altària».