Vaig vindre a Alcoi per recomanació mèdica. Bé, tècnicament no, però sempre ho vaig considerar així: per necessitat d’allunyar-me del que feia tremolar la meua estabilitat cada matí.
Prendre la decisió de marxar d’on tot havia començat i d’on m’havia sentit tan feliç durant anys no havia sigut fàcil, menys encara tenint-lo a ell dient-me reiteradament que no calia que ho abandonara tot. No. No podia permetre que, de nou, fora ell qui decidira pels dos, qui marcara amb les seues voluntats cadascun dels meus avanços i retrocessos. Ell va escollir quan despertar el ritme de la nostra mandolina donant-li corda a la capsa de música, i quan tancar-la per sempre, deixant la ballarina sumida en el silenci i l’obscuritat durant una inapel·lable eternitat.
Vaig conéixer Manel a Àvila, el dia que ambdós començàvem el curs de policia, amb tan sols vint-i-dos anys.
Manel sempre ha sigut un bon company, bon home i bon policia. Haver treballat junts tant de temps, compartint les millors i pitjors experiències de les nostres vides, em va permetre veure’l a través de la pell i convertir-lo per a mi en transparent. Anava coneixent les seues profunditats tan intensament com anava descobrint les meues. Tot allò que vam anar vivint plegats va fer que ens unírem de tal forma que pareixia que el nostre voltant formara part del decorat. Aquells amb qui coincidíem semblaven actors secundaris, contractats per a decorar el nostre món idíl·lic. Passàvem els dies junts, en la feina, en la vida.
Junts havíem anat creixent i creant-nos. Construint, l’un i l’altre, sempre en plural. Malauradament, aquella casa que vam alçar amb il·lusió es va desfer amb un sol bufit, com en aquell conte per a xiquets, dèsset anys després.
Perquè, com passa en tot, en totes les relacions, un no pot remar per dos. Perquè esgota, perquè et resta. Així, sense saber donar una raó en concret i amb xerrameca en general, Manel va decidir que la nostra història tinguera un final, pretenent que la resta del món seguira endavant, que seguírem sent companys de feina. Però jo soc de menejar-me, no puc quedar-me quieta veient com el meu món s’enfonsa.
Vaig buscar una eixida: començar de nou en una altra comissaria, en una ciutat no tan gran com València, que em permetera sentir-me segura i disposar jo del control, i que alhora fora prou gran per a tindre-ho tot a la mà. Vaig escollir Alcoi per intuïció, i perquè quedava vacant per jubilació la plaça de comissari a què havia promocionat. Els oficials d’allà van acceptar encantats que una dona jove i desconeguda, un rostre nou, agafara el relleu. Un mes exacte va ser el temps que vaig tindre per a retrobar-me amb mi mateixa, i ho vaig fer corrent pel cor d’Alcoi, coneixent els seus carrers, tractant de descobrir els secrets amagats que estarien esperant-me. Ridícul, pot ser, ja que no hi ha esforç més inútil que el fet de tractar d’endevinar el que vindrà. És temps perdut. I el temps és l’única cosa que un no pot permetre’s deixar anar.
Córrer s’havia convertit en el meu passatemps des que vaig passar a estudiar Batxillerat. Els primers mesos era tot un sacrifici: feia fred, dormia poc, em sentia cansada quan tornava de classe i havia d’estudiar... Així i tot, a poc a poc vaig anar agafant-li el gust, i fins hui no he perdut l’hàbit de fer uns pocs quilòmetres cada matí.
A Alcoi el paratge és temptador per a eixir a córrer. Ho és fins i tot per a estar fora de casa: muntanyes, jardins, parcs grans... Hi ha per a escollir i no cansar-te mai de repetir la ruta. He de reconéixer que vindre a viure ací em va aportar facilitats a l’hora de respirar, tant per l’aire pur com per la distància que em va permetre agafar respecte a la meua vida anterior.
Corria, com sempre, aquell matí pel centre de la ciutat. Impregnant-me així de la seua cultura, que es concentrava en grans proporcions als carrers, i de les olors de pa acabat de fer provinents dels forns, que anaven guanyant-me les ganes de tornar a casa. Vaig decidir allargar la carrera uns vint minuts més entrant per un dels carrers que comunicaven amb la plaça d’Espanya, obligant-me a baixar uns quants metres i haver-los de pujar en la tornada. En arribar a una placeta, em va estranyar la quantitat de gent que s’amuntegava en un espai tan menut, interessada a veure a través del cap del de davant. Fixant-me, vaig poder observar que estaven darrere d’un cordó policial –tot un clàssic per al gremi.
Sense dubtar-ho ni un segon, em vaig decidir a passar-lo. Va ser en eixe moment quan un policia jove, de cabells rossos i barba de deu dies d’acord amb les celles, em va impedir el pas.
–Senyoreta, ací no es pot passar, la policia està treballant.
–Soc policia –vaig dir amb determinació. L’agent m’observava dubitatiu.
–Ho... ho sent, de veritat. Però, si no em mostra la seua placa, no puc deixar-la passar... –em va indicar.
No acostumava a eixir a córrer amb la placa a sobre, òbviament.
Però un altre senyor vestit de policia, que devia duplicar l’experiència i l’edat del jove, es va acostar. Va ser ell qui em va reconéixer i em va deixar passar a l’altre costat de la cinta.
–Benvinguda a la marxa, comissària Serra.
–Comissària? –es va espantar el ros–. Ho... ho sent molt... Estava complint ordres, ja sap vosté com funcionen aquestes coses... Jo soc Ivan, soc nou ací a Alcoi, per això no l’he coneguda, de veritat que ho sent. –M’estenia una mà nerviosa que vaig estretir sense massa ganes.
–No importa, Ivan. Soc la comissària Serra, també nova en l’equip. De fet... Encara no he començat.
–Aleshores és vosté qui vindrà a substituir el comissari Roig? De veritat? Disculpe la meua sorpresa, és que la veia... molt jove.
–Soc més d’una dècada més gran que tu, Ivan.
Es va ruboritzar. Jo hi estava acostumada, d’ençà que vaig entrar a l’acadèmia que semblava que m’havia quedat ancorada en la vintena de cara a la galeria. Vaig apagar la música, que seguia sonant a la butxaca sense ser escoltada tota l’estona, i vaig seguir els nous companys cap a l’escena.
–Què ha passat? –vaig voler saber.
–Violència de gènere. Tercera víctima mortal a Alcoi en els 64 dies que portem d’any, i...
–La número 24 del país –vaig afegir jo.
–Així és. No sé per què em sorprén que una professional com vosté conega totes aquestes xifres.
–Per desgràcia ‒vaig respondre‒, seguim sumant. Quan aplegue el dia que aquesta criminalitat desaparega, tots coneixerem la xifra exacta i correcta. Se sap alguna cosa de l’assassí? –vaig inquirir.
–Sembla que va arribar ebri a les dues de la matinada. Una veïna va sentir aldarull i es va espantar amb els crits de la víctima demanant ajuda per la finestra. Després dels crits, va vindre un colp fort que va acabar en sec amb tot el soroll. Sembla que, amb la mateixa botella amb què la va colpejar, es va tallar les venes tot seguit. Quan hem arribat, el saló de la casa estava cobert de sang i ambdós eren morts, l’un davant de l’altre. Una escena realment terrible.
