El 20 de novembre del 1677, el dietarista Joaquim Aierdi, beneficiat de la Seu de València, anotà una actuació de la Inquisició -de control ideològic sobre la població que podia llegir-: «de matí, es féu una processó dels Borches, que avia resagada, y anà a Sent Domingo. Y en acabar lo Evancheli de la missa que allí es diu, es publicà lo edicte eo cartell de la Inquisició de uns llibres que prohibia el tribunal, que fonch lo edicte eo cartell que es deixà -pochs dies avans- de publicar en la Seu per haver de publicar-ne altre del senyor arquebisbe, y el capítol resolgué que ni hu ni altre es publicàs asta que el senyor arquebisbe y el tribunal se ajustasen. Y per quant ni hu ni altre se havien publicat, es prengué de tenperament que la Inquisició el publicàs este dia en Sent Domingo, perquè en la Seu no es publicàs primer que el del senyor arquebisbe; eixemplar que enchamay se ha vist. Y es posa así per eixemplar, per a el desvenidor, si sucsehís altre cas semblant a este». Com es pot veure, al cronista allò que el preocupava no era si els llibres s’havien de prohibir o no -segurament, opinaria que sí- i, per contra, allò a què dedica més espai és a explicar l'enfrontament entre l'arquebisbe i la Inquisició, sobre qui havia de publicar primer l'edicte.
Fa poques temps, un jutge -o jutgessa- de Castelló va prohibir repartir uns llibres de temàtica LGTBI comprats per la corporació municipal i destinats als instituts de secundària. La cosa, en saltar als mitjans de comunicació, va suscitar reaccions en contra de l'actuació judicial, ben majoritàries, per fortuna. I, gràcies a qui tenia la competència de la cosa, tot ha tornat a la normalitat: vull dir, els llibre han anat als instituts on els professors ja s’alegraran, si algun estudiant demana llegir-ne un d'ells -si tenim en compte l'escassa afecció a la lectura que hi ha actualment. Vull suposar que la fi de la pel·lícula aquesta dels llibres de Castelló ja se la podien imaginar la part que denunciava i la jutgessa. Vull suposar que caldria insistir en coses òbvies: sempre han tingut bec les oques -com resava un títol també emblemàtic, de fa anys-, i, amb llibres o sense llibres, sempre hi ha hagut i hi haurà de tot. Li agrade o no l’autoritat. I si amb lectures formatives estalviem dolor i desesperació, no crec que ningú hagués de qüestionar-ho. Perquè, per molt cristians que fossen els inquisidors i l’arquebisbe del començament d'aquest escrit, eren del 1677. I ara -per sort!- estem en 2021. Encara que alguns no se n'hagen adonat.
