Els dies 4 i 5 de desembre, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua organitzà la XIV Jornada d’Onomàstica dedicada a la talassonímia i a l’aprenentatge de l’onomàstica. A Alacant, al sud del nostre país, on cal més presència i més treball, hem reflexionat sobre el patrimoni lingüístic que conserven els topònims i la manera de crear llaços, lligams sentimentals amb ells, per tal d’evitar que es perden.
El motiu primer que ens reunia, la talassonímia, començà amb el debat clàssic sobre la mateixa denominació del terme, el Diccionari Normatiu Valencià ens diu que un talassònim és el «nom propi d’un lloc marí». La pregunta per tant és si també els llocs de terra costaners: les platges, les goles, els estanys, les puntes... són talassònims o només ho són les roques, els bols, els esculls, els passos, les pedres i penyals que estan envoltats o submergits a la mar? Com va proposar un dels ponents, potser ens anirà millor fer servir la imatge de «tot allò que la mar banya».
Durant la jornada ens meravellàrem de la capacitat de suggerir que tenen els talassònims, com els mariners fan servir les metàfores per donar noms a les senyes que usen per a orientar-se en la mar, tot mirant la línia de costa, transformant els noms de les penyes per com es veuen mar endins. Roques que bramen en passar el vent de la mar fregant-les i que reben el nom de ‘la vaca’ i ‘el bou’, el ‘toro’, ‘el brau’... la llengua de la marineria que fantasieja de la mateixa forma per tota la Mediterrània.
Se’ns acaba un món, el rural, i amb ell els noms que expliquen què féiem en aquells paratges, com vivíem, com era el nostre paisatge; però també se’ns acaba el món vinculat a la pesca tradicional. Ofici dur com pocs, la gent jove en fuig i són els immigrants els qui s’enrolen. La marineria canvia de color i de llengua. Les senyes ara es busquen en el GPS, no cal mirar la línia de costa si pots mirar una pantalla. I el turisme: empreses que organitzen eixides a la mar, batejos de submarinisme, desconeixen els noms tradicionals de les nostres coves, sobalmes, basses i freus i les rebategen amb els noms més coents que puguem imaginar.
La nostra toponímia és patrimoni immaterial del poble valencià i la volem viva i autèntica.
