En setmanes com estes, en les quals ens trobem amb un destacat pont festiu, intentem traure temps per a tot. Tal volta, un exercici saludable és preguntar-nos per les nostres vides. Jo ho fet. No sé si intencionadament o no. Potser ha sigut perquè ha caigut en les meues mans el llibre ‘Café del Temps’ de Joan Borja. La seua lectura m’ha fet valorar millor, indirectament, un vocable: ‘cap a’. Conec poques paraules tan multifuncionals. Hui en conforme a valorar-la com a preposició. Amb ella, indiquem la direcció d’un lloc. Manifestem que un punt determinat no està lluny d’un altre o expressem un sinònim d’aproximadament. També es caracteritza per adaptar-se a l’entorn. Així, quan troba un adverbi demostratiu o direccional iniciat per ‘a’, es reduïx a ‘cap’. Què més podem demanar-li a una paraula curta?
La preposició ‘cap a’ al voltant del dia de la Constitució em fa pensar on es troba aquell esperit d’entesa i de canvi que va introduir el text. La norma de normes no va nàixer per a ser inamovible o adorada en un altar. Sorgí per a ser útil i dinàmica. Fou creada per a dir-nos ‘cap a’ on anar des del respecte i la pluralitat. Ho recorden les persones que ara la idolatren?
Em continue preguntant també ‘cap a’ on va la violència de gènere. Se m’escapa que una xica siga assassinada en ple barri de l’Eixample. L’agressió de gènere no té fronteres. Ens hem de preguntar ‘cap a’ on anem per a evitar que la via de l’agressió triomfe. Desitge que expressem el ‘cap a’ per a indicar que estem prop d’una societat més justa o d’un temps millor. Però tinc els meus dubtes.
En el camí ‘cap a’ on viatgem diàriament es troba el metro i les seues parades. Després de tants anys, finalment algunes se n’adapten a la toponímia més pròxima. Tanmateix em quede amb les ganes que la parada ‘Alameda’ es diga ‘Albereda’. També amb el desig que des d’una part de Madrid no facen una notícia malintencionada del canvi de parades i ens estimen millor.
En definitiva, no deixem d’exercitar la nostra ment ni de preguntar-nos ‘cap a’ on anem, encara que semble avorrit. El camí diari ha d’estar marcat pel pas atrevit que desintegre les circumstàncies dolentes i per la petjada dolça que espente a estimar les persones.
