Podríem dir que l’element musical en la Muixeranga esdevé part fonamental per entendre d’una manera global l’acte muixeranguer. El joc de veus de les dolçaines així com els ritmes de tabal tornen novament a plaça junt amb la formació de torres humanes.

Després d’un llarg període d’inactivitat muixeranguera a plaça ara toca reprendre assajos, actuacions, tornar a compartir amb la gent de la colla eixes converses i anècdotes que es van quedar suspeses fins a enguany així com un grapat d’aspectes que envolten el desenvolupament de la nostra tasca. Un dels esdeveniments més esperats és naturalment presentar-nos a plaça i fer muixeranga òbviament amb el suport del so de les dolçaines i dels tabals. O allò que seria el mateix, sentir plenament l’acte muixeranguer. Trobem per tant en la música el factor inherent a qualsevol manifestació cultural que és representada als carrers dels nostres pobles o ciutats i que suposa un punt de trobada entre les arrels populars i la gent. Punt de trobada que es materialitza en diferents representacions culturals incloent allò que fem nosaltres, la Muixeranga.

Música i muixeranga tornen a les places

Parant atenció a com es viu en primera persona eixa relació íntima entre la formació de figures i la música, cal parlar d’una mena de connexió certament emotiva i màntrica, que arrela directament amb aspectes tan integrats en la nostra vida com el batec del cor, l’aixada colpejant la terra o fins i tot la nostra pròpia respiració. Aspectes que funcionen com a esglaons d’una gran cadena que cohesiona i fonamenta la nostra existència. Per tant podríem dir que és la música el component que ens fa percebre de forma totalment subjectiva allò que es percep per la vista o altres sentits i que és capaç de suggerir sensacions tan diverses que cadascun de nosaltres pot captar impressions fins i tot oposades.

Tornant a la íntima unió entre la formació de torres humanes i la música em detindré a il·lustrar l’experiència lligada a les actuacions i les percepcions derivades de dita unió. Parlaríem així doncs de la peculiaritat que suposa que en cada actuació la interpretació pot ser prou heterogènia malgrat que es toca la mateixa melodia i els elements són els mateixos: grup de dolçaines i tabals (sovint afegint altres elements percussius). Per altra banda sorprén significativament quan et trobes actuant a un poble i junt amb les dolçaines i tabals sents a la banda municipal donant-li un caire més grandiloqüent i solemne. Això no vol dir que quan «la muixeranga» és interpretada d’una manera més «minimalista» per un grup reduït d’intèrprets no faça aflorar sensacions tan profundes o emotives com les esmentades anteriorment. És per tant una qüestió que no depèn directament de la quantitat de músics o el tipus d’instruments que intervenen, sinó més bé d’eixa essència que té la peça musical i que actua com a leitmotiv de la nostra activitat. Un leitmotiv o motiu musical concret que ens acompanya des de que s’inicia la formació de la figura fins a la seua conclusió.

Totes aquestes pinzellades que giren al voltant de l’aspecte musical de la Muixeranga de segur han estat presents en la ment de qualsevol muixeranguera i muixeranguer l’últim any. Principalment pel fet de tornar a actuar després de tant de temps i fer-ho com ho fèiem abans de les restriccions derivades de la pandèmia. Junt amb els elements musicals, que s’han presentat com a idea principal d’aquest article, per descomptat n’hi ha d’altes que cal posar en relleu, com són la cooperació, el compromís, la confiança o la germanor entre les persones que hi formem part. És per conseqüència el moment de recompondre les peces d’eixa gran construcció humana que és la Muixeranga, fixant l’atenció en tots els aspectes que la conformen i no només pel que respecta a allò que es veu o se sent a plaça.