Tal dia com hui de 1924 va morir l’eminent metge i activista cultural Faustí Barberà i Martí, que havia nascut en 1850 al municipi d’Alaquàs. Membre de l’Institut Mèdic Valencià i fundador de la Revista Valenciana de Ciencias Médicas, el doctor Barberà –tal com se’l coneixia– esdevingué, a la dècada dels anys 90 del segle XIX, un pròcer de la medicina internacional. Sobretot, com a introductor de l’anomenat mètode oral pur per a l’ensenyança dels sordmuts, un sistema d’aprenentatge que despertà l’interés de científics com ara Santiago Ramón y Cajal.
A banda de prestigiós facultatiu, Barberà fou també un destacat valencianista que va presidir les societats culturals Lo Rat Penat i València Nova, i formà part del Centre de Cultura Valenciana. Així, textos com el discurs titulat De regionalisme i valentinicultura, que pronuncià en 1902 –i en què demanava, entre d’altres coses, que el valencià s’ensenyara a les escoles–, li han valgut que la historiografia actual l’haja qualificat de pare del valencianisme polític.
Amb la seua elecció com a president de València Nova, en desembre de 1906, s’inicià un període en què el doctor Barberà –col·laborador també del diccionari dialectològic d’Alcover– promogué visites, pronuncià conferències, realitzà viatges, practicà gestions artístiques i bibliogràfiques... Una època d’intensa agitació social i cultural que tingué en la Primera Assemblea Valenciana de Regionalistes, que se celebrà en juny de 1907 en commemoració del bicentenari de l’abolició dels Furs (1707), una més que palmària manifestació cívica i política.
Sens dubte, si el metge alaquaser pogué desplegar tota aquesta activitat fou gràcies a la seua immensa capacitat intel·lectual i al seu inquiet tarannà vital. En aquest sentit, en febrer de 1907 l’escriptor Josep Maria Puig i Torralva destacava la ciència i l’altruisme que engalanaven la personalitat de Barberà, en declarar que havia «pres part activa en moltes i importants empreses de cultura valenciana»; que havia contribuït «poderosament» a les fundacions del Col·legi valencià de sordmuts i cecs i de la leproseria de Fontilles; i que «sos coneixements mèdics i sos treballs en literatura» li havien comportat un just renom en els centres científics i literaris més acreditats.
En definitiva, un polièdric i atractiu personatge que cal recuperar; i al voltant del qual el jove historiador Santi Ferrandis Valero, de l’IDECO de l’Horta Sud, prepara a hores d’ara un estudi en profunditat.
