Vore algunes imatges per la tele, de desgràcies de xiquets que no tenen ni per a menjar, em somou la consciència», vaig sentir dir fa uns quants dies a una veïna. Em va cridar l’atenció de l’ús d’eixe «somou», de «somoure», verb molt propi de la nostra llengua, derivat de «moure», ‘menejar, desplaçar, sacsejar, brotar, fer d’estímul, etc.’. Significa, en un sentit físic, ‘moure lleument (una cosa que descansa pesadament sobre una altra, que està fortament aguantada per una altra), «El terratrémol va somoure els fonaments de l’edifici i això va provocar que es feren clavills en les parets», «La grandor i el fort corrent de la riuada han somogut els xops de prop del riu». En un sentit immaterial, «somoure» és ‘moure el pensament, la consciència, l’esperit, els estímuls, reaccionar mentalment davant d’una acció que crida l’atenció, especialment de tipus moral’, ‘promoure o provocar moviments anímics o ideològics’, com la frase citada, «...em somou...», i com «El seu discurs somogué les nostres consciències»; ‘provocar una passió’, «La seua imatge, bonica i atractiva, em somou l’enteniment», ‘commoure l’ànim, traient-lo del seu estat d’indiferència’, «L’actitud solidària de Pepi, de sempre, ens somou el sentit de la responsabilitat»-
Com deia, «somoure» és un verb singular del valencià-català, sense equivalència exacta i precisa del seu significat en castellà. Els sentits del nostre «somoure», en la llengua veïna els arreplega el verb ‘remover’, «El temblor de tierra removió el pedestal del monumento de las afueras», «Ver ese desastre me ha removido la consciencia». Nosaltres també tenim la forma «remoure», ‘tornar a moure, regirar, apartar, llevar’, que té alguns significats coincidents amb «somoure». «Remoure» també deriva de «moure», com «commoure», que significa ‘emocionar, impressionar, entendrir’, i «promoure», que és ‘fomentar, propugnar, animar, promocionar’.
I d’un sinònim de «moure», com és «menejar», ‘moure (alguna cosa) d’una banda a l’altra’, tenim el derivat «remenejar», un verb molt singular i privatiu de la parla valenciana. Fa referència a ‘remoure, remenar o moure d’una banda a l’altra contínuament’, ‘remoure o remenar els diferents ingredients d’una barreja per a que es mesclen bé’, ‘retraure una qüestió insistentment’, «Tira més sal i remeneja bé la sopa», «Dus la baralla, jo remenejaré les cartes ara», «No es troba bé, es remeneja molt en el sofà», «Deixem-ho estar, no remenegem més eixe tema».
«Remenejar» és un verb usual en el parlar valencià, apartat normativament durant molts anys, però l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, poant en la realitat de la parla, l’ha considerat un vocable normatiu i l’ha registrat en el Diccionari normatiu valencià, encara que remet a «remenar», forma també valencianocatalana, més emprada acadèmicament i literàriament. A mi, particularment, m’enxisa «remenar», i especialment m’encanta el cuplet «Remena nena», cantat per la gran Guillermina Motta, o per la polifacètica artista desapareguda Mary Santpere, però no calia remoure el «remenejar» a l’ostracisme normatiu, com promovia (i encara promou) l’elitisme lingüístic. «Remenejar» el tenen registrat també el Diccionari català-valencià-balear i el Diccionari de la llengua valenciana de la RACV. Nosaltres seguirem somovent-nos la consciència i remenejant contra les injustícies del món.
