Sembla que ens debatem de nou entre les mesures més restrictives, davant òmicron, i l'economia de les nostres societats, que ha de tirar endavant. Un debat, que no és la primera vegada que el tenim, però que també té els seus antecedents històrics, tot i que referits a una altra epidèmia.
En concret, el 1647, quan a València va arribar una nova onada de pesta, a la ciutat s'arribaren a formar dos bàndols de metges: els uns creien que aquelles morts que llavors començaven eren originades per una malaltia contagiosa. Els altres , ho negaven -segurament, pensant que -com de fet va passar-, la declaració de ciutat empestada suposava el tancament de l'urbs al comerç i el rebuig de les altres ciutats a acceptar persones i mercaderies que haguessen passat per València
El qui va encapçalar el bàndol dels qui pensaven que aquella malaltia era pesta, fou Melcior de Villena (1564-1655), metge valencià de la família a la qual havien pertangut don Enric de Villena i la mateixa escriptora i monja clarissa, sor Isabel. Aquell metge, doctor en arts i en medicina per la Universitat de València, hi va assolir el grau de catedràtic d'aquesta universitat, des d'on es va enfrontar amb les autoritats municipals, que aconseguiren destituir-lo de la seua càtedra, tot i que ell va recórrer al rei i acabà per guanyar el pleit. A més a més, amb la seua fortuna personal, va fundar un col·legi per a estudiants pobres -el Col·legi dels Sants Reis. Encara, sabem que va ser, també, un gran estudiós de la botànica, tot i que els seus manuscrits no s'han trobat, malgrat que sabem que va visitar diferents zones de la península Ibèrica per fer-ne estudis. El seu prestigi, amb tot, va ser gran, i en aquella pesta fou l'encarregat de redactar -juntament amb els també doctors Vicent Miquel Gil i Diego Prunyonosa- l'informe al rei sobre l'epidèmia.
Igualment prestigiós degué de ser el també catedràtic Agustí Martí, enemic de Villena en la qüestió universitària i que, a l'hora de valorar la malaltia, no va voler admetre que era pesta. Tampoc ho varen creure així uns metges de Saragossa que, ben rebuts i reverenciats per les autoritats locals -les quals els varen regalar dolços, en anar-se'n cap a la seua terra-, igualment varen dir que no era pesta.
Els interessos econòmics, com es veu, de vegades es troben al darrere de segons quines opcions, fins i tot quan afecta la salut dels humans. Som així: ens perden els dolços.
