Fa uns quants dies per diversos mitjans aparegueren notícies sobre el percentatge d’opositors que han triat fer els exàmens de les oposicions a funcionaris de la Generalitat en valencià. Segons eixes informacions, no arriba al 3% els examinands que opten per esta llengua a l’hora de triar idioma per a realitzar les susdites proves. Independent de la precisió concreta d’eixe magre percentatge, és conegut que els opositors que trien el valencià en oposicions generals valencianes són un percentatge ben baixet en relació a l’ús normal d’esta llengua, oralment, i a la seua importància com a idioma històric i actual valencià.

Eixe ús escàs del valencià escrit en les oposicions i en altres àmbits públics podria tindre explicació fa quaranta anys en arrere, quan este idioma no tenia presència en l’ensenyança, i el seu conreu escrit era només cosa d’escriptors, de minories conscienciades pel manteniment i recuperació d’este idioma i, en general, per la cultura valenciana, però que quatre dècades després de la inclusió del valencià en el sistema educatiu, hi haja un percentatge d’ús del valencià escrit tan baixet com l’esmentat en les oposicions mencionades, no és normal. Alguna cosa falla. La situació sociolingüística, del castellà com a llengua dominant i el valencià com a llengua minoritzada, opera aclaparadorament a favor de l’idioma cervantí, especialment en l’ús escrit i lector. Els segles de marginació del valencià dels usos oficials, la condició d’idioma potent del castellà i la desigualtat legal propicien els desequilibris i la disparitat d’usos a favor de la llengua castellana, en l’escriptura, principalment. Però hi ha un altre factor que obstaculitza l’ús del valencià escrit entre la mateixa gent valencianoparlant.

Es tracta, al meu entendre, de la complicada normativa lingüística que tenim, que crea desafecció per la llengua pròpia. Es té la idea que el valencià és difícil, i ho és, però no com a llengua natural, sinó per la normativa tan complicada i tan artificiosa, innecessàriament que té. Una normativa que representa, entre altres obstacles, un llastre i una “contribució” més a la minorització del valencià. I no es pot recuperar una llengua minoritzada, com esta, amb una normativa percebuda com a més difícil que la que la minoritza.

La ele geminada és un dels moltíssims exemples de la dificultat de la normativa del valencià-català. Els diccionaris registren més de 1.600 paraules amb esta grafia, que ningun/a valencià ni valenciana pronuncia com a geminades. La dièresi en síl·laba àtona, com en “apaïsat”, “diürètic”, “suïcidi”, “traïdor” i moltes més, és una altra dificultat grossa, com les regles d’apostrofació, el guionet, el canvi i caiguda de preposicions, les excepcions i la llargíssima llista de paraules i expressions usades des de fa segles, però considerades barbarismes incorrectes. Una normativa per a especialistes, que crea inseguretat en l’usuari mitjà, i que afavorix que milers de valencianoparlants trien escriure en castellà, en els exàmens i en altres situacions formals, per considerar-lo més fàcil. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua deu seguir la seua línia de fer el valencià més fàcil, com ho ha fet fins ara. I cal reformar esta normativa.