Una de les virtuts dels dietaris i dels llibres de memòries antics, és el fet que contenen allò que li sembla extraordinari a l'autor. També, és cert, moltes dades sobre la quotidianitat però, ben sovint, allò que s'aparta de l'habitual, crida més l'atenció del dietarista i acaba adoptant una forma més o menys literària -depén de l'habilitat de l'autor- i passa a formar part d'aquells successió de coses estranyes que sol habitar en els dietaris. De fet, si aquest tipus de literatura presenta un atractiu innegable, en part és gràcies a tots aquests casos infreqüents que ens mostren, també, uns àmbits específics en aquells mons.
El cas que ara comentaré ens l'ha reportat Miquel Jeroni Sòria, un dietarista valencià del segle XVI, descendent de genovesos i una mica preocupat per la possibilitat de tenir sang jueva -potser. Sòria, que era un comerciant amb diners i amb voluntat evident d'ennoblir-se, li agradava apuntar allò que sabia, del dia a dia de València, i, també, aquelles coses quotidianes que afectaven la seua vida. No totes, òbviament. Però sí suficients com perquè ara nosaltres llegim les seues memòries -en el sentit de textos que fan memòria d'algunes coses dignes de ser recordades, al parer de l'autor - amb gust. I, de tant en tant, ens sorprén amb alguna notícia del tot inesperada. Com ara, el del trist suïcidi de misser Tomàs, el 1549, que va ser doctor «en cascun dret» i que acabà presoner «per çertes morts que havia fet». Com que anaven a turmentar-lo, la nit abans es va llevar la vida: «prengué lo cordó de seda gros queportava en lo sombrero y posa'l-se al coll i ligà'l a una anella que estava la cadena que tenia al coll y pengà's y axí·l trobaren mort». Segurament sabia que el resultat de les seues declaracions el portarien igualment a la mort i va preferir resoldre la cosa per la via ràpida i estalviar-se unes hores o dies d'espant, sent turmentat. El que m'ha fascinat no és, però, aquella determinació de matar-se, sinó el fet que, «no tenint ganivet ni cosa ab què·s pogués matar, prengué los ferros del talabart que portava y tallà's les venes dels dos braços y desachinava's; y aprés prengué un cap de tireta y ab la sanch d'ell mateix escrigué en un llibret» un text que el dietarista reprodueix, i on el desgraciat misser Tomàs s'adreça al virrei, dic de Calàbria i li diu «suplich-vos que doneu terra perquè muy com a crestià«. Tot seguit es va penjar. I Sòria conclou dient que «el llansaren a la vora de la mar e li feren un clot y allí lo soterraren».
