Esta columneta dilluns passat tractava sobre el baix percentatge d’opositors/opositores que trien el valencià en els exàmens a funcionaris de la Generalitat. El 2,9% en l’última convocatòria. Apuntava la situació sociolingüística com a causa principal d’eixe ús tan escàs del valencià en eixes proves i en molts altres àmbits.

Però assenyalava també la complicada i dificultosa normativa lingüística d’esta llengua com una causa de l’aclaparadora preferència del castellà escrit en els casos a on es pot triar valencià o castellà formals. Deia que eixes diferències d’ús tindrien explicació fa quaranta anys, però no quatre dècades després de la inclusió d’esta llengua en l’ensenyança reglada.

En relació a l’ús oral, encara que no és el que voldríem, eixe ús citat tan escàs és desproporcionat. Caldria que l’autoritat competent indagarà les causes d’eixa anomalia. La inseguretat que provoquen la normativa i el model lingüístics és, sens dubte, un dels llastres per a l’ús del valencià escrit en registres formals. Perquè la ele geminada, l’apostrofació i el guionet i la llarga llista de paraules i expressions considerades incorrectes, localismes o barbarismes pel model elitiste de l’ensenyament provoquen inseguretat.

Ara s’escriu més en valencià que mai, però eixe ús correspon a escriptors, polítics, periodistes, professionals de la llengua, a persones conscienciades pel manteniment i conreu de la llengua, col·lectius que, òbviament, representen una minoria entre la ciutadania valencianoparlant. També té un bon ús, sembla, en comunicacions i missatges informals i col·loquials (whatsapp, correus, xarxes socials i altres àmbits comunicatius) en què a l’usuari no el penalitza ni censura ningú en exàmens ni en altres «inspeccions».

Un altre camp en què la normativa i el model lingüístic essencialistes perjudiquen l’autoestima pel valencià és el dels exàmens de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià. El percentatge d’aprovats en els antics Mitjà i Superior, ara C1 i C2, és també molt baixet.

Hi ha molts i moltes jóvens que, després d’haver fet tots els estudis en valencià, inclús els superiors universitaris, han de repetir els exàmens de C1 i C2, tres i quatre vegades.

Com s’explica que jóvens valencianoparlants que han fet totes les etapes educatives en esta llengua hagen d’examinar-se una i una altra vegada per a obtindre la certificació mitjana o superior de valencià? Després de 10 o 12 anys d’assignatura de valencià aprovada en l’escola i/o institut hauria de ser suficient per a tindre l’acreditació de valencià sense més «proves ni actes de fe de puresa idiomàtica».

Es pot argumentar que els i les estudiants no ixen prou preparats de l’escola o de l’institut, però això és una altra qüestió demostrativa de la dificultosa normativa i de l’artificiós model lingüístics que tenim en l’ensenyament, i que cal reformar.

A ningun valencià, castellà, ni català se li demana cap certificat de castellà per a treballar en l’Administració espanyola. I és l’escola reglada la que ha de formar i acreditar els coneixements necessaris per a accedir a l’Administració valenciana, i no tant la possessió de requisits dificultosos. Fem fàcil el valencià, com ha anat fent l’AVL i molts lingüistes.