Pere Jacint Morlà —i anem a la poesia—, coneixia totes aquelles qüestions habituals al seu món, i no s’està de referir-nos una escena ben divertida i agrària que, de tan freqüent i real, podria haver estat situada en qualsevol poble nostre i en qualsevol moment de l’antic règim. El poeta barroc, però, la situa a Cogullada —una petita població de la Ribera del Xúquer—, a tocar de Carcaixent, on un oncle seu —Rafael Morlà— sembla que va ser rector de la parròquia.

Morlà, al seu col·loqui ens fa aparéixer dos llauradors de Cogullada, que formaven part d’una de les processons que tan freqüentment s’hi feien. El motiu de la processó era la sequera que castigava la comarca. Sembla que no plovia des de feia massa temps i les collites se’n ressentien; per la qual cosa, el vicari i la gent del poble decidiren implorar la misericòrdia divina, tot fent una processó amb «penitents». Uns penitents que anaven assotant-se, com diu Morlà. «Unànimes i concordes», es flagel·laven les espatles i es feien unes grans ferides —«plagues» en la terminologia de l’època— que se suposava que tenien la beatífica virtut d’ablanir la voluntat dels sants i del mateix Déu, el qual, en veure tanta efusió de sang, acabaria concedint la pluja que s’esperava.

Morlà —molt destre en crear diàlegs poètics entre els seus personatges— ens mostra com, dels dos penitents, un s’assotava de valent, convençut del valor que podia tenir el seu esforç, mentre que «l’altre anava fent lo Jordi / perquè afluixava la mà / que li devia de coure». Aquest segon, fa l’efecte que s’ho creia menys. De manera que el més fervorós, en veure què feia el seu company de suplici, li preguntà: «Amic meu, com no t’assotes?». L’altre, queixant-se, li va dir: «Les espatles molt me couen». L’argument era vàlid, sens dubte, però no per al penitent fervorós, que immediatament li digué: «¿Com pot ser això, si a penes / portes les espatles roges?. / Pega’t ferm i no desmaies». La resposta no es va fer esperar: «Deixa’t d’aixó, germà Nofre, / que per a dos fanecades / massa bona plaga porte».

El llaurador que mostrava poc d’èmfasi en l’aplicació dels assots, segurament havia fet un càlcul ràpid de la quantitat d’aigua que li tocava, en cas de ploure, proporcional a les seues ferides i a les dues fanecades de terra que posseïa —o que treballava—, i havia pensat que, amb aquell esforç i sacrifici que portava fet, ja havia complit amb escreix. Suposava que tenia més raó que un sant, i així li ho explicava al seu amic Nofre.