Fa uns quants dijous, Lluís Mesa, veí d’esta pàgina, reivindicava, en la seua columna setmanal, l’ús desacomplexat de la preposició «en» davant de locatiu, en l’article «L’ús acomplexat de ‘en’». Deia, entre altres explicacions: «Tanmateix no s’ha d’oblidar que amb l’article definit… es pot emprar la (preposició) ‘en’. Així que estarem ‘en la plaça’ o ‘a la plaça’». Cert, normativament podem emprar qualsevol preposició de les dos, «en» o «a», en eixa construcció, però Lluís animava a usar «en» sense complexos, si estem més còmodes, quan siga correcte. Però ocorre que els mentors del valencià llibresc han aconseguit, des de fa a muntó d’anys, que molts usuaris del valencià escrit pensen que davant d’un locatiu de situació, la preposició «a» és més correcta o preferible que la preposició «en». En la frase posada com a exemple, seria prioritària «estarem a la plaça». Però la Gramàtica normativa valenciana (GNV) no disposa eixa prioritat. I la parla valenciana, majoritàriament, tampoc. Tots o quasi tots vostés, la majoria de valencianoparlants i jo mateix diríem que «estarem ‘en’ la plaça», i si hi anàrem de camí, anunciaríem que «anem a la plaça». En la GNV s’indica: ‘Davant de l’article definit (localització), es pot usar «a» o «e»’. En la parla catalana oriental o en altres indrets d’este diasistema s’empra més prompte la preposició «a» en eixes construccions, però en el parlar valencià prima «en» si estem parats, i «a» si ens dirigim a algun lloc, com en els exemples apuntats. Si usem «a/al» en tots els casos, des de la lògica valenciana, a més de l’artificiositat que representa, pot donar lloc a interpretacions equívoques, confuses i, fins i tot, còmiques. Fa uns quants mesos, corregint un text, vaig llegir: «A l’excursió, cantarem al naixement del Cabriol». Vaig pensar: ‘Que romàntic, cantar a un naiximent, siga al del Jesuset del Betlem o al d’un riu’. Però no, no era la cançó dedicada al brollador d’eixe riuet, sinó que cantarien «en» el lloc a on naix l’esmentat afluent del Xúquer, cosa bonica també. Una altra frase confusa, apareguda en un mitjà de comunicació, ha sigut «Eixos actes coincideixen amb les marxes a Palma i a Barcelona». I des d’on eixien i per a on anaven eixes marxes? I una aplicació «estricta» de la normativa que ens pot dur a inventar-nos personatges o situacions inexistents o impossibles, és la «a» davant de nom propi, com en este titular: «Puchol II guanyà la partida del dissabte a Pelayo». I qui és el Pelayo que va perdre? Un pilotari nou? Millor i més entenedor era dir que «Puchol II guanyà la partida ‘en’ Pelayo». I algú, més papiste que el Papa, en un relat posà: «I després li va pegar a un racó de la quadra». Quines coses! No saben si el racó s’hi va tornar o s’hi aguantà. Estes construccions, postisses en la parla valenciana, com tantes altres, fan fugir els mateixos valencianoparlants del valencià escrit i llegit. Fem-li cas a Lluís. I emprem i escrigam eixes preposicions com les usem, amb naturalitat, que ho fem molt bé.
