Sempre m'ha fet il·lusió quan un exalumne ha fet alguna cosa i s'enrecorda de mi i m'ho fa saber: aproven oposicions, publiquen algun article, planten camps de carabasses o escriuen un llibre i te l'envien, o d'altres coses -potser més intangibles- que mostren que d'alguna manera, tot allò que els vaig intentar mostrar un dia, a la Facultat, se'ls ha quedat d'una forma o d'una altra i, quan pensen en aquells anys, els aparec per allà, fent alguna classe. Jo sempre -o quasi sempre- ho he fet, també, amb els meus mestres. I en tots els casos, amb una gran gratitud per tot el que van tractar d'ensenyar-me. Recorde, fins i tot, anècdotes dels primers anys de l'escola, amb professors i professores de qui encara puc dir el seu nom i els seus cognoms.

Ara fa poc he pensat en aquestes coses perquè un exalumne meu, Sergi Durbà, m'ha fet arribar el seu darrer llibre: El cant de les granotes (Benicarló, Onada, 2022), que va ser Premi de Narrativa Vila d'Almassora. Una mena de dietari entre vivencial, filològic i social, on l’autor reflexiona mentre viu «aïllat» en un territori que, si en principi podria semblar inhòspit -la Lapònia espanyola- on l'urbanita fuig per trobar-se i retrobar-se com a ésser humà, amb totes les seues preocupacions i on, des del món valencià i mediterrani, es mira aquella terra amb ulls famolencs de les virtuts que s'hi amaguen.

Amb la calma del paisatge que envolta l'escriptor, el diari avança entre 20 de setembre de 2020 i el 23 d'agost de l'any següent. Una cronologia certament inhòspita en un territori on l'ésser humà esdevé més natural, allunyat de les falses opulències dels qui habitem uns móns més frenètics i es deixa portar per un ritme més senzill, més autàrquic, més modest i simple i, a la vegada, més ric en experiències que altrament se'ns escapen.

La lectura de El cant de les granotes no és trepidant -no pot ser-ho-. És un llibre per a llegir-lo amb calma: un llibre on la vida i les paraules no demanen pressa, un llibre on l'experiència humana -personal- es veu literaturitzada sense estridències ni daltabaixos. Potser, exactament com la vol Durbà, que fa una immersió en la seua soledat d'esser humà, en uns temps certament difícils que queden, amb el cant de les granotes com a fons, molt més llunyans i difusos. Llegir és sempre un exercici solitari -almenys des del renaixement- i això és un dels plaers de la lectura. Com també ho és, quan s'escriu. Gràcies, Sergi, per fer-me'l a mans.