Que la muixeranga és una activitat polièdrica ja ho sabíem, però s’ha demostrat de sobres en els darrers dos anys i escaig, en què hem publicat 100 articles relacionats amb aquesta mostra cultural. En aquest període de temps, vora 40 persones han aproximat les muixerangues en un to pedagògic i divulgatiu al públic generalista del diari i, alhora, ha estat capaç de sorprendre el lector fidel i especialitzat. Com ara veurem, aquest espai ha combinat actualitat amb divulgació muixeranguera des de les perspectives més diverses: històrica, sociològica, lingüística, religiosa, artística i, àdhuc, física i química.
La maleïda covid, ho va paralitzar tot (també la secció durant els pitjors moments de la pandèmia). Tanmateix, les publicacions van sobreviure al confinament i la diversitat temàtica ha estat una constant en aquests 100 divendres. Hem tingut temps per parlar de la relació entre les falles i les muixerangues, de promoure el foment de la lectura per Sant Jordi i de retre un primer homenatge muixeranguer a l’incombustible Joan Fuster. Endemés, hem tractat de visibilitzar la realitat trans, les malalties minoritàries i la dels nouvinguts que troben un espai segur i enriquidor en les muixerangues. Com no podia ser d’una altra manera, el feminisme ha estat molt present, especialment durant el mes de març i pel 25 de novembre, abordant actualitat, reptes presents i victòries assolides.
Sense deixar de banda les arrels, els articles de caràcter històric han estat habituals: la indumentària muixeranguera antiga, l’origen de les muixerangues, la memòria oral... No ens hem d’estranyar, aquesta tradició centenària encara massa desconeguda guarda molts secrets que historiadors i investigadors especialitzats tracten d’entendre, interpretar i difondre.
D’altra banda, vivint en una terra com la nostra, plena de música, les muixerangues no serien aquesta magnífica dansa sense l’acompanyament del tabal i dolçaina. Vet aquí, com ha estat el cas, la importància d’escriure sobre la música de les muixerangues.
I si parlem de torres humanes, hem de parlar de física i de matemàtiques per explorar els límits de les figures o la configuració de les pinyes; però també de química, idò hem explicat com funcionen orgànicament les reaccions químiques que el nostre cos genera quan participem de les muixerangues: «Sense ocitocina no hi ha muixerangues».
Emperò, si hi ha res que sovint es realça de les torres humanes, són els valors inherents a aquestes. És per això que algunes cites assenyalades com el 21F, dia dels drets lingüístics, o el 4D, dia de la llengua materna, han estat el pretext perfecte per recordar que les muixerangues són difícils de dissociar del valencià tant per usar-lo com a llengua vehicular (a totes les colles i la Federació) com per la riquesa lèxica que aporten. Oimés, els professionals de la llengua les defineixen com un espai lingüístic segur i integrador.
Un altre punt a destacar en aquest període és el treball iniciat en la secció amb la pretesa de trencar amb tòpics socials respecte de l’edat (la història d’un muixeranguer octogenari) o la condició física, puix que aquesta no és imprescindible per a fer muixerangues. S’han abordat falsos mites pel que fa a la seguretat (amb un índex de lesions inferior al d’altres disciplines com el futbol o el bàsquet) o s’ha desmuntat la idea d’«això ací no s’ha fet mai», que és un prejudici recurrent allunyat de la realitat històrica cultural valenciana.
Com s’evidencia, les muixerangues sobrepassen la riquesa patrimonial estrictament etnològica. Ens deia el periodista Carles Esteve que «des de sempre, la humanitat ha volgut anar més amunt –escalant, intentant volar i conquerir el cel– i aquest és el punt de partida d’aquesta afició tan nostra»; però, amb el seu vistiplau, afegim: també és el d’altres torres humanes que s’escampen arreu del món. De la mà d’elles hem viatjat per tot el globus: des d’Andorra o Irlanda (des d’on ens van relatar com la presència de valencians va ser determinant en la creació de colles castelleres) fins a les Forces d’hèrcules venecianes, els Govindes de l’Índia o les Danses del lleó de la Xina, sense oblidar el continent africà: els Atilogwu de Nigèria i els Acròbates del Magreb. Tanmateix aquesta volta al món encara no ha acabat i cal estar a l’aguait, ja que prompte informarem d’altres torres humanes d’allò més sorprenents. Queda molt per descobrir d’aquesta rica tradició. Ens hi acompanyes?
