Fa quatre dilluns esta columneta setmanal, titulada «Camejar, bracejar i patejar», s’acabava amb el compromís que en una pròxima entrega tractaríem amb més espai el verb «patejar» i també que tornaríem a parlar del substantiu «pata». Ho tractem hui mateix. Tot aprofitant una desqualificació amollada a finals d’este curs en una classe de valencià per una professora sobre la maltractada paraula «pata», demonitzada per l’integrisme lingüístic excloent. «Patejar» és, com diu el Diccionari normatiu valencià (DNV) i apuntava en la referida columneta, ‘xafar amb els peus’, ‘No pateges per la cuina, que acabe de fregar-la”; ‘recórrer tots els racons d’un lloc’, «S’ha patejat la ciutat buscant un rellonge». També és ‘malgastar estúpidament, fer malbé una cosa gratuïtament, sense trellat’, «S’ha patejat tota l’herència en quatre dies».

«Patejar» ha tingut, i encara té per a l’elitisme lingüístic, l’estigma de castellanisme/barbarisme, però l’Acadèmia Valenciana de la Llengua l’ha inclòs en el DNV, com a «col·loquial». També el registra el Diccionari català-valencià-balear. El Diccionari valencià (GV-IIFV-Bromera-Lacreu) l’inventaria amb la forma pronominal «patejar-se», com ho fa el portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, ésAdir. I destacats autors com Joan Pla, Vicent Franch, Vicent Pardo, Joaquim Martí Mestre, Vicent Sanhermelando i Francesc Bodí, entre altres, han usat este verb en els seus textos. De manera que podem «patejar» com vullgam, dir-ho i escriure-ho, sense temor que ningú ens diga que «patejar» no és correcte. Una devota de l’ortodòxia lingüística, professora de valencià d’un institut, sí que va recriminar fa unes poques setmanes a un alumne de Batxillerat l’ús de la paraula «pata» en una redacció. La docent va dir a l’estudiant que «‘pata’ és un vulgarisme intolerable en una redacció i en un registre formals», segons em conta indignat l’avi del discent marmolat, un iaio interessat per esta llengua, que no està conforme que s’ha de dir només «pota» a allò que en el llenguatge oral diem «pata», com disposa la vella normativa restrictiva, d’acord amb els usos antics. La paraula «pota», normativament, té un significat variat, ja que pot ser ‘extremitat locomotora de qualsevol animal, com ara cavalls, bous, gossos, gats, crancs, etc.’. També els peus d’un moble, com ara taula, cadira i altres.

Però en la parla real i popular, majoritàriament, una «pota» és ‘peu, extremitat locomotora, exteriorment còrnia, dels animals equins, bovins, ovins, caprins i porcins’. Per a altres valors normatius del vocable «pota» usem més prompte «pata», veu normativa també, «col·loquial», inclosa en el DNV. Fa quasi sis anys en esta mateixa columneta setmanal, en l’article titulat «Pata, pota, patilla i patada», citava el que deia el lexicòleg Eugeni S. Reig sobre «pata»: «La paraula ‘pata’ és molt antiga en valencià. Ja la trobem en el Thesaurus Puerilis d`Onofre Pou. L’emprem des de fa cinc-cents anys o més. L’emprem actualment per a denominar les extremitats dels animals per als quals no usem ni ‘peu’ ni ‘pota’. Un ànec, un fardatxo, una gallina... tenen pates». I els llits i les cadires, també. I actualment, dir que una sargantana o una mosca tenen potes queda artificiós i postís.