Demà tot haurà acabat. Si fem cas del que diu el cartell que l’autoritat municipal ha enganxat en una paret menjada pel salobre. I dels senyals i les cintes de colors que envolten els edificis. El vent les mou sense parar. Sembla que siga festa major.
Demà vindran les màquines i ho faran tot pols. Demà o d’ací a un mes, tant se val. Tothom sap com són les obres i la burocràcia de les institucions.
El desenllaç no és tan imminent com vol fer creure la municipalitat.
Les cases que han de derruir són tot el que resta del carrer de Sant Martí del Raval. El Ravalet, li deia tothom. Una avinguda ampla, encara a mig fer, s’ha engolit el Ravalet. La via és com un verm negre que envolta la vila, que s’arrossega per tossals i fondalades devorant tot el que troba al seu pas. No respecta res, ni marges ni arbres antics com el món ni cases que han arrecerat vides i esperances. És el progrés que transita a cavall d’enginys metàl·lics, auspiciat pels arbitris municipals i la rapacitat social. Fa tan sols alguns anys, els xiquets del poble anaven a jugar al Ravalet. Organitzaven partits de futbol al bancal erm de vora l’ermita o jugaven a guerra entre les runes del molí vell. I en acabat el partit o la batalla cruenta, s’aturaven a cal Cigroner a prendre una gasosa freda. El Cigroner era un home botit que sempre duia un capell de feltre negre i una armilla descordada que emmarcava la panxa rodona. Venia cigrons torrats i gasoses, sucre i farina, segó i llegums secs de tota llei. Quan passava algú pel carrer, anunciava la mercaderia a crits: cigrons acabats de torrar! Taronjades, llimonada! Farina de forment!
El magatzem del Cigroner encara aguanta dempeus. La portalada, ampla i alta perquè entraren els camions dels proveïdors, ha perdut el color verd oliva original; la pintura cau a crostes. El portaló està entreobert i deixa veure les parets de rajola entapissades de pols i teranyines. Els corcons no han pogut amb la fusta de les jàsseres; l’encanyissada, però, no ha suportat el pes dels dies. Els enderrocs del sostre oculten algunes caixes que han contingut ampolles de cervesa o de gasosa. En un racó, sota uns sacs d’arpillera rosegats per les rates, hi ha un objecte de metall lluent ple d’abonyegadures: és el que resta de la mesura que emprava el Cigroner. Tot ho mesurava amb el mateix atuell: la farina, l’arròs, la dacsa, el forment, el segó. Tota la mercaderia que venia a la menuda sempre la posava amb una pala del sac a la mesura de llautó, la pesava a la bàscula, hi afegia o llevava gènere per tal d’equilibrar la balança i, amb la col·laboració del client, abocava el contingut a la cistella, a la coixinera o al sac del comprador. L’estri era molt pràctic: tenia una ansa transversal i un extrem allargassat com la proa d’un vaixell. El Cigroner no vessava mai a terra ni un gra de blat o d’arròs, ni una mica de segó ni un resquitx de sucre. Ara bé, la farina o l’arròs que venia sempre tenia algun gra de dacsa, algun cigró, évols o fesols que romanien al fons de la mesura de la venda anterior.
Al pati del magatzem hi ha un munt de corfes d’ametla, un embolic de ferros entortolligats, menjats pel rovell, i les restes d’una arada. La paret mitgera s’ha ensorrat i el forat permet accedir a la cuina de la casa costanera. Sembla abandonada de fa temps. Hi devia viure alguna família humil a jutjar per l’habitacle. Hi ha pedres, guixots i canyes pertot arreu. Les males herbes colonitzen l’espai abans habitat, una olivera creix esponerosa d’un munt d’enderrocs. La llavor, transportada per algun ocell, ha arrelat entre les runes de la llar miserable. Encara es pot veure entre l’herbam algun fragment del paviment de fang cuit amb empremtes florals. La llar conserva la sutja cotonosa de les parets i alguns carbons; a la campana hi ha un calendari penjat d’un clau. És del 1961 i tan sols conserva el full del mes de desembre. La de la imatge sembla santa Llúcia: du una palma sobre el muscle i té la mirada perduda, absent. És com un miracle, l’almanac, entre tanta desferra, és la imatge protectora de la llar. Segurament les màquines que han de venir es veuran negres contra els poders tutelars de la santa.
Els únics mobles que resten a la casa abandonada són dues cadires trencades i un rentamans cobert de pols; en un racó hi ha una ribella oxidada i alguns plats d’obra esmicolats. Les motlades s’han ensorrat. Es pot veure el cel ataronjat del capvespre entremig l’embigat. En un racó de la planta alta, arrambada a la paret, hi ha una caixa de fusta, vella i coberta de pols i de runes. De l’escala tan sols resta en peu el ram de rajoles. L’aigua de la pluja ha desfet els esglaons d’algeps. L’ascens no deu ser gaire fàcil, més aviat, impossible. Caldria fer autèntics malabarismes per a arribar on és l’arca.
A l’interior del bagul no deu haver-hi gran cosa: potser un tros de flassada, alguns caps de ciri, un bací de porcellana amb la vora esmorrellada, esgroguit pels pixums, o fragments de diaris antics. El paper deu semblar cremat, es deu desfer només d’intentar agafar-lo. Què més es podia esperar? Les botigues d’antiguitats de la contrada es nodreixen dels aixovars abandonats. La caixa deu haver-se salvat de l’espoliació per la dificultat d’arribar-hi, per la impossibilitat de transportar-la.
És ben probable que l’arca tinga en una banda un departament secret, o no tan secret, potser que tan sols siga un calaix que ocupe tot el lateral del moble cobert amb una tapa que, sens dubte, contenia els objectes més valuosos de la família. Si descompten la pols i els insectes, també deu ser buit. Entre el corquim hi podria haver un botó de llautó d’algun uniforme militar o una fitxa de loteria amb el número vint-i-u. Són coses que sempre passen inadvertides als espigoladors d’aixovars aliens.
Ja poden venir les màquines. Solament rates i corcons sobreviuen al Ravalet!
Inesperadament, un soroll com d’esllavissada inunda aquell lloc de desolació. El que restava de la coberta de la casa s’ensorra: teules, bigues, guixots, rajoles es desprenen d’on havien estat durant anys, potser segles. Un núvol de pols blanca ho cobreix tot. Les pedres velles no han pogut suportar l’amenaça del ban municipal, ni les evolucions de les cintes multicolors mogudes pel vent. La santa del calendari no ha proveït. De l’ensulsida tot s’ha fet engrunes. L’arca tampoc no n’ha sortit ben parada. Del bac s’ha migpartit i ha revelat el seu secret més íntim: el calaix lateral de l’arca tenia un doble fons. La fusta de la base ocultava un altre compartiment pensat per a amagar coses de valor.
