L’encert més notable de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) potser ha sigut la gran quantitat de paraules, expressions, construccions sintàctiques, etc., d’ús corrent en la parla valenciana, que no tenien la consideració de normatives, o no del tot, i que ja la tenen definitivament en haver-les acceptat la institució normativa valenciana. Moltes d’eixes acceptacions normatives ja les registraven alguns diccionaris valencians, el Diccionari català-valencià-balear i altres, però la seua prescripció normativa definitiva s’ha donat amb la inclusió en els documents normatius de l’AVL (Gramàtica normativa valenciana, Diccionari normatiu valencià i altres).

Exemples d’això que apunte n’hi ha centenars, i en esta columneta setmanal vaig apuntant-ne a poc a poc. Per exemple «aixina», «apretar», «berlanguià», «despedir», «disfrutar», «metja», «rabo», «tamany», etc. Hui tractarem sobre la condició normativa que ja té, des de fa alguns anys, la forma verbal «vore» i flexió, sinònima de «veure», que ja havíem vist fa més d’un any, però la relectura de la Gramàtica valenciana de Sanchis Guarner ha fet que reprenga hui la bondat de l’ús de «vore» i d’altres veus pròpies de la parla valenciana.

La forma verbal «vore», sinònima de «veure», és normativa, registrada amb eixa condició per l’AVL, en el DNV. Té el significat de ‘percebre la imatge (d’un objecte), ‘ser testimoni ocular (d’un fet o d’una situació)’. «Vore» és la forma verbal usada majoritàriament en la parla valenciana, i és el resultat lògic en l’evolució dels verbs de la segona conjugació. Conseqüentment, el futur i el condicional d’este verb són «voré» i «voria». Vore», amb esta forma, ja l’havien registrat en les seues pàgines el Diccionari català-valencià-balear, el Diccionari valencià (GV-IIFV-Bromera-Lacreu), el SALT i altres.

Ja havia aparegut, com deia, en esta columneta una llarga referència a la condició normativa d’esta forma verbal, però repassant la Gramàtica valenciana, de Manuel Sanchis Guarner, publicada en 1950, reeditada per Antoni Ferrando en 1993 i reeditada ara per Àrbena, en la seua línia d’orientació valencianista en les publicacions i en el patró lingüístic, veem que l’autor arreplega la forma verbal «vore», al costat «veure», i conseqüentment, «voré», «voria» i les corresponents flexions, com ho diem en la parla valenciana. I diu: «La forma ‘vore’ és hui la usual en totes les comarques valencianes», encara que apunta la preferència per «veure». També registra les formes «veem», «veeu», «véem, véeu... I de la mateixa manera opera registrant les formes usuals valencianes d’altres verbs com «vullc», «vullga», «trea», «tréem»; increment en «-ix» en la tercera conjugació («consistix», «definix»). Sanchis Guarner, poant en la realitat de la parla valenciana, descrivia o emprava moltes de les veus i expressions genuïnament valencianes, que després l’elitisme lingüístic va marginar i l’AVL ha recuperat i donat condició normativa definitivament, com «esta», «estes», «mon tio», «aixina», «deuen+infinitiu» (en perífrasis d’obligació ètica), les anteriorment citades i moltes altres.

Un goig, la recuperació de la Gramàtica valenciana de Sanchis Guarner i també la publicació del llibre que l’analitza i l’explica, El valencianisme de Sanchis Guarner, d’Abelard Saragossà, editat al mateix temps. Ressuscitem eixa gramàtica! I seguirem amb les paraules de Sanchis Guarner. I nostres.