Segurament és Josep Vicent Ortí i Major (1673-1750) l’autor que ens ha deixat una descripció més ajustada i completa del que representava el ritual de tot un acte de fe, i ja en una data tan avançada com el 1700. El text, per la seua descripció tan precisa i per la crueltat que es pot constatar en el tractament del reu, no va passar desapercebut i ja va estar publicat en dues ocasions al segle XIX. Més tard, a començaments del segle XXI, en publicar-se el dietari complet d’Ortí, el vàrem tornar a rescatar, perquè aquella obra d’Ortí, dedicada pràcticament tota al seguiment de la Guerra de Successió, conté el relat de l’acte de fe que es va celebrar el dia 5 de desembre del 1700 i va estar destinat a castigar un sol acusat: Enric Garnau -de qui no hem pogut localitzar, fins ara, la documentació generada pel seu procés, potser perduda per sempre. Sabem, però, que va ser un home acusat d’heretgia i que, probablement, a més de seguir certes doctrines dels hugonots francesos, va elaborar tot un sistema de relació amb Déu i on, com es pot veure pel relat d’Ortí, hi havia més d’una referència al sexe. La combinació, per tant, no podia ser més contrària a la ideologia que pretenien imposar els inquisidors.

Ara bé: l’interés pel protocol i el detall en la descripció de tot el procés -des del judici fins a l’aplicació de la pena de mort de l’acusat, passant per les vestimentes, el recorregut de la processó formada per portar el reu a la foguera, la decoració dels escenaris, etc.- fan, d’aquelles pàgines d’Ortí, un testimoni impagable sobre com eren portats a termini aquells actes de fe. El relat, però, és massa llarg per reproduir-lo ací i no s’estalvia cap descripció del procés i els rituals que es feien, fins que arriba al moment en què el secretari del tribunal afirma que «jamás havía salido de esta ciudad de Valencia heresiarca alguno, y que con dezir españoles ya se suponía ser católicos, añadiendo, para consuelo y gloria singular de nuestra patria, que solo con nombrar valencianos, ya se entendía que eran católicos; y assí, que, pues tanto nos preciávamos de esto, siendo este el título que más nos engrandece, el blasón que más nos illustra y la seña que más nos distingue de los otros reynos...» Aquesta exaltació entre nacional i religiosa no pot ser més evident, del fervor amb què es podia viure la situació d’aquell moment en què es consideraven atacades per un heretge les creences tradicionals.