Tot el món sabem què és una minifalda. És ‘falda curta, bastant per damunt del genoll’. Ja fa molts anys que coneixem les minifaldes i el seu nom. I aixina les denominem. Però no tots ni totes accepten les minifaldes, com a peça de vestir o com al nom que tenem. Un sector del purisme lingüístic referit a esta llengua no reconeix la veu «minifalda» en valencià, que tots diem, preferix la forma «minifaldilla»”, que no diem. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) ha donat condició normativa definitivament a la veu ‘minifalda’ i l’ha registrada en el Diccionari normatiu valencià. No és una paraula molt antiga, com no ho és eixa peça vestir, però la diem aixina, segurament des de la dècada dels seixanta de segle passat, un poc després que la inventara la dissenyadora anglesa Mary Quand o el dissenyador francés André Courrèges.

La registren el Salt antic, el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià, el Diccionari de la llengua valenciana de la RACV i altres. Reputats autors valencians han emprat la forma «minifalda», com Joan F. Mira, Joan Pla, Vicent Usó, Francesc Gisbert, Rafa Gomar, Esperança Camps, Josep Piera, Adela Ruiz Sancho, Manuel Joan i Arinyó, Urbà Lozano, Ivan Carbonell, Josep Franco i Xavier Mínguez, entre altres, com consta en el Corpus Informatitzat del Valencià. Com deia, no tot el món accepta la veu «minifalda» en valencià. Els traductors informàtics del programa Salt.usu de la nostra Direcció General de Política Lingüística (DGPL), per ara, ignoren moltes de les prescripcions de l’AVL i, en un exercici que pareix de servilisme lingüístic, com en altres centenars de casos, marca la paraula «minifalda», com a desconeguda, en valencià-castellà, i només reconeix «minifaldilla», en la versió castellà-valencià, com registra el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans i altres.

Eixa línia d’afavorir paraules i formes més pròpies del model lingüístic catalanooriental i de desconéixer, excloure o marginar moltes de les més usuals o pròpiament valencianes es dona en moltíssimes paraules en els traductors Salt-usu, incomprensiblement, com anem dient en esta pàgina. Mirem-ne dos exemples més: la paraula «rellamp» significa ‘descàrrega elèctrica, acompanyada d’una resplendor vivíssima i instantània, que es produïx entre dos núvols, entre diferents parts d’un mateix núvol o bé entre el núvol i la terra’. Tots i totes sabem què és un rellamp, però els referits traductors Salt.usu no coneixen tan valenciana paraula. El valencià-castellà la marca, automàticament com a desconeguda, i el castellà-valencià, de «relámpago» traduïx «llampec»”, com si rellamps no n’hi haguera.

I moltes vegades, després dels rellamps i dels trons, venen els «arruixons». Un «arruixó» és ‘pluja molt forta, que dona lloc a una precipitació que dura poc i amb intervals de cel clar’, «Anit va caure un bon arruixó». És una veu pròpia de la parla valenciana, però el programa citat de traducció de la DGPL no la coneix. Sap què és un «ruixat», però no un «arruixó» valencià. Ni un «rellamp», ni una «minifalda», ni centenars de veus del valencià viu i normatiu, registrades en el DNV. Això és tolerable en un programa d’una institució pública valenciana?