El verb «enterar» no ha tingut l’acceptació del valencià elitiste i llibresc, per considerar-lo un castellanisme, però fa sis segles ja s’usava. Apareix documentat en el segle xiv i en centúries posteriors. I escriptors i escriptores actuals també l’usen, però seguix tenint l’estigma de castellanisme i de «col·loquial». I tant. Tan col·loquial que l’emprem oralment en totes les situacions comunicatives i en tots els «col·loquis».

Però «enterar-se» és una veu normativa registrada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en el Diccionari normatiu valencià, com a «col·loquial». Té el mateix significat que «assabentar-se», ‘informar-se d’alguna cosa, adquirir-ne coneixement’, «Entera’t d’una vegada, Abel, que Cristina no et vol, està enamorada de Raül», «No m’havia enterat que els veïns d’enfront ja no viuen ahí». El tenen registrat també el Diccionari català-valencià-balear i el Diccionari de la llengua valenciana, de la RACV. Han emprat este verb, entre molts altres, un anònim de 1385 (Llibre de Consells), Pere Joan Porcar (1585), Josep Esplugues (1763), Josep Bernat i Baldoví, Eduard Escalante, Francesc Palanca i Roca, Teodor Llorente, Francesc Almela i Vives, Emili Casanova, Pepa Guardiola, Víctor Labrado, Adela Rui Sancho i Maurici Belmonte, com informa el Corpus Informatitzat del Valencià.

A pesar del seu caràcter normatiu i que és usual entre la ciutadania de parla valenciana i entre bona part dels escriptors valencians, l’essencialisme lingüístic no acaba d’acceptar la seua condició de paraula normativa. I només accepta en el sentit de «enterar-se» els sinònims totals o parcials «assabentar-se» i «adonar-se». Els traductors informàtics del programa Salt.usu, de la nostra Direcció General de Política Lingüística, fets des d’eixe essencialisme, en gran mesura, marquen, per ara, «enterar-se» com a paraula desconeguda o traduïxen «assabentar-se», però no com ho diem majoritàriament en la parla valenciana. Però nosaltres ens enterarem i ens assabentarem de tot, ho direm i ho escriurem de les dos maneres, perquè les dos formes són normatives i entenedores.

I un verb que també sofrix un cert retrocés és «defendre», ‘ajudar o protegir (a algú o alguna cosa) contra allò que pot causar-li algun dany, ‘defendre les línies davant de l’atac enemic’, ‘defendre les nostres llibertats, els nostres interessos’; ‘defendre’s de les crítiques, de les enveges, de les acusacions; ‘mantindre o sostindre la certesa (d’alguna cosa) contra l’opinió d’un altre’; ‘en molts esports d’equip, protegir (la porteria, la cistella o els pals propis) de l’atac de l’equip adversari’, etc. És ben genuí i molt usual en la parla natural i emprat des de temps immemorial. Apareix ja en documents escrits en esta llengua en el segle xiii i en tots els segles posteriors. Però «defensar», amb el mateix significa, va guanyant ús a ‘defendre, en textos escrits, sobretot, però també oralment, per part d’usuaris que pensen que «defensar» està més ben dit que «defendre». Brrr!!! A mi la baixada del verb «defendre» em desagrada. La primera conjugació, verbs acabats en «-ar», té molta força i d’ahí, entre altres raons, la vampirització que sofrix «defendre», vampiritzat per «defensar». Però defengam i emprem «defendre» i que no desaparega de la nostra parla.