Dimecres passat, a la magnífica seu de l'Institut d'Estudis Catalans, a Barcelona, aquella institució prestigiosa com cap altra del nostre espai cultural, va dedicar una jornada acadèmica a Joan Fuster -que en fou membre-, amb motiu dels 100 anys del seu naixement. L'activitat, organitzada per l'IEC, la Institució de les Lletres Catalanes i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, va comptar amb la col·laboració de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i la Càtedra Joan Fuster de la UV. Va ser una jornada intensa on un Fuster polièdric se'ns va mostrar la seua dimensió de pensador i acadèmic de primer ordre, com ben pocs de l'espai europeu del seu temps.

Recordar la figura de Joan Fuster, ara com ara, encara és necessari: i ho és, simplement, perquè encara continua viu el seu llegat, fins i tot en àmbits insospitats. Ho varen destacar la presidenta de l'IEC, Teresa Cabré, i el president de la Secció Històrico-Arqueològica del mateix institut, Ramon Pinyol. De fet, la jornada portava per títol -i ben encertat- «La vigència de Joan Fuster».

L'autor suecà va ser analitzat per veus tan autoritzades com la d'Antoni Furió o Carme Gregori -tots dos de la Universitat de València i estudiosos insignes de l'obra fusteriana-, i a aquests treballs s'uniren les veus de Rafael Roca i la d'altres valencians com Francesca Cerdà, Mireia Ferrando, Pau Viciano i jo mateix. Encara, s'escoltaren les ponències de Josep M. Casasús, Teresa Muñoz, Mireia Sopena, Joan Mauel Tresserras i, en una interessantíssima taula redona, els accents variats de la nostra llengua, amb Vicent Pitarch, Gabriel Ensenyat, Joan Peytaví i Enric Pons, moderats per Damià Pons. Una jornada acadèmica ben redona i modèlica. El Fuster traductor, les relacions del de Sueca amb Pla, amb Max Cahner, amb el record del passat -des de l'edat moderna fins a les figures de Llorente i Verdaguer, o el Tirant lo Blanc-, els editors, el periodisme, les obres emblemàtiques de Vicens Vives i Josep Melià, etc., són alguns dels temes que les ponències varen tractar davant un públic nombrós. Fuster estaria ben content per un motiu: les administracions i les institucions culturals del tres territoris que parlem la llengua de Fuster, estan col·laborant a recordar-lo. No sols és un encert, sinó que és just. I és el camí que cal seguir, malgrat qualsevol problema que, en ser una cosa dels temps, segur que amb el diàleg es podrà superar.