A mig camí entre el son i la vigília, ella no sap on és. Amb els ulls clucs i un so de diapasó a l’orella dreta, s’arrauleix al matalàs de llana, com en un cau cavat en terra flonja.
Una llanterna enmig de la boira. L’aroma. L’olor d’herba tallada amb què la mare perfumava la roba. Tots els calaixos són plens de pastilles d’Heno de Pravia i la força del perfum li fa entreobrir les parpelles. Veu els fils brillants que s’escolen per les escletxes dels finestrons i comprèn que aquesta claror no és la de Londres, sinó la d’on va néixer i créixer. La llum d’un mar ple d’odissees: la llum de Barcelona.
Mar Church no és ni d’aquí ni d’allà, se sent migrant d’ella mateixa i gairebé no reconeix l’habitació on fa més de mig segle va intuir que canviar de nom no era com canviar-se de vestit. El pes que l’aclapara és la vànova de ganxet que ahir es va tirar al damunt. En adonar-se que té el cos encaixat en una mena de motllo que el pes de la mare ha format any rere any, salta del llit. Reconeix l’estoreta esfilagarsada i la pàtina de la calaixera que també exhala aroma de fenc. L’aire del prat segat perviu en l’ambient rònec del pis del carrer Hospital a finals de la tardor. El pis que ha vingut a buidar per fer cau i net amb el passat.
La doctora Church té el cap a tres quarts de quinze i un vesper a l’orella dreta que l’empeny cap avall. El remolí que es forma a la pica del lavabo, quan es renta les mans adolorides, la hipnotitza. «Tot em roda». No té esma de mirar-se al mirall. «No val la pena». Només vol prendre la medicació i tornar al llit per deixar-se anar en terra de ningú.
Sent la cantarella del mòbil, s’hi acosta fent tentines i li cau de les mans. Les mateixes mans que tantes criatures han portat al món, ara, no són ni bones per contestar la trucada del marit. Arriba un missatge mentre es refrega els dits per desentumir-los. «Quin fred, a veure si tornaré a tenir penellons!». Ha d’encendre la calefacció, encara que, amb el vertigen, vegi la caldera en una realitat paral·lela.
Beu una mica d’aigua de l’aixeta del lavabo i el gust de clor fa d’àncora com l’olor de la mare ha fet de llanterna. Engega la calefacció i envia un missatge al Paul.
Just waking up, my dear.
El mareig torna i el brunzit atabalador de les vespes puja d’intensitat. Va a buscar els auriculars que va deixar sobre la maleta: li cal música per calmar els xiulets que li ressonen a les temples.
S’abandona al clot del matalàs i a la consistència del cobrellit de ganxet; fins que, els acords d’arpa de l’Adaggietto li porten un pensament que la conforta: aquestes parets saben qui és. Saben que un dia va deixar de ser la Mar Borràs per convertir-se en la Mar Coll i que va tenir un padrastre que no va arribar a sentir mai com a pare. Els compassos coneguts la van allunyant de l’avui i de la trucada que no ha contestat, del record de la llar que ha deixat a Londres i de la feina que ha vingut a fer, que li pesa més que tots els cobrellits teixits per totes les àvies del món.
La melangia de la música la trasllada a quan portava la trena acabada de pentinar mullada de colònia i se sentia lleugera com la ploma d’un periquito. Tenia nou anys i baixava l’escala comptant els graons. Traspassava el carrer, després de deixar passar el camió del gel, i entrava a l’antic hospital. El sol feia brillar les fulles dels mandariners, l’olor de la tarongina amortia la sentor de zotal de les cantonades pixades del claustre i ella corria cap a la pica del mig del pati per ficar la mà dins l’aigua.
Mar Church nota que els acúfens baixen d’intensitat i que els dits, adolorits per setanta-quatre anys de vida, es mouen ingràvids sota la vànova convertits en peixos de colors.
La primavera de 1952 fa pessigolles a la planta dels peus de la Mar mentre espera que la despatxin a l’estanc del Ganxo. Avui, dia de Sant Jordi, ha rebut, per primer cop, una rosa. És blanca i, dins el mateix gerro que la vermella de la mare, dona un aire de distinció al menjador del 3r 1a del mateix edifici que la botiga on està fent cua.
Porta el vestit escocès dels dies de festa, que li ve just de cisa, i la frisança li puja a les aixelles. Està a punt de fer deu anys i tothom diu que creix com una carbassera. Per calmar el pessigolleig, juga amb la trena pèl-roja fent-la anar d’una espatlla a l’altra. S’atura, en sec, quan s’adona que l’home a qui ha donat la tanda se li acaba de colar.
–Em tocava a mi!
L’estanquer continua despatxant un puro al del barret com si ella no existís, i els fumadors que omplen la botiga també la ignoren.
Les pessigolles desapareixen. El joc amb la trena es converteix en un tic, i sort en té de la mirada confortant del fill del Ganxo. És l’hora de tancar. La botiga queda buida i, per fi, la Mar demana, si us plau, una capsa de mistos. L’estanquer es gira cap al seu fill alçant les espatlles.
–Esta roja descarada no sabe que en los lugares públicos debe hablar en cristiano.
Una glopada de calor encén les galtes de la Mar.
–Quina culpa en tinc jo, de ser pèl-roja?
El Ganxo deixa anar una rialla que fa vibrar les vitrines.
–Familia de rojos, judíos y masones. Ellos y sus amigos gitanos nos han robado dos palomos, los buches, nada menos.
–Mentida podrida! Ha estat el teu pare, Ton, qui m’ha birlat la gata!
El nen, coixejant, agafa una capsa de mistos i la posa damunt del taulell. Ella deixa una moneda al costat i espera el canvi amb el cap ben alt. El Ganxo fa repicar els cèntims de la tornada al marbre i amenaça la nena amb la pinça metàl·lica que té per mà.
–Dile a la concubina y adúltera de tu madre que no se os ocurra poner los pies en este local, si no queréis que os denuncie por desafectas al régimen y por robo.
La Mar, sense entendre bé què diu l’estanquer, va fent marxa enrere, mentre nota que els budells se li encongeixen. El riure d’esquella foradada del Ganxo i la mirada incondicional del Ton l’acompanyen quan surt amb les cames a punt de fer figa i el cor esvalotat.
A mesura que puja els noranta-quatre graons de l’escala, li va tornant la força a les cames i sent que una mena de llavor se li arrela a les freixures. Pessigolles a l’ànima. Arriba al pis sota terrat on la mare l’espera brodant encàrrecs sense adonar-se que, per primera vegada, s’ha revoltat contra la injustícia.
La silueta de Mar Church destaca sobre un cel enterbolit. Elegant. A primera hora de la tarda és al terrat, d’esquena a Montjuïc i de cara als jardins de l’Hospital de la Santa Creu. Aparta la vista del claustre gòtic que no sabia que enyorava i contempla l’estesa de rectangles que coronen els edificis del barri.
Uns coloms s’aturen a la casa del costat i picotegen el terra al mateix lloc on el Ganxo en tenia d’engabiats. La Mar es mira els ocells amb recança. «Rates del cel. Quin fàstic!» El record de l’estanquer li ha fet pujar els colors a la cara, com quan s’enrabiava a la velocitat de la llum. Una ombra es dibuixa sobre el terra color teula i, en un tres i no res, s’abat sobre un colom. El gavià clava el bec al pit de l’ocell i se’l cruspeix de viu en viu, mentre la Mar observa l’operació amb mirada clínica. «Ves per on, els gavians s’han convertit en els gats dels coloms».
