Retorn al poble

–Si vol, parem –proposà en engegar l’aire calent per dissoldre el baf que entelava la lluna–. Si li he de dir la veritat, no recorde haver viscut en tota la meua vida un any tan plujós. I l’any passat? Què em diu? Quant de temps plogué? Tres mesos seguits? Quina barbaritat! No em dirà que no pareixia un senyal del Senyor per ajudar-nos a dur millor tot açò...

«Açò.» L’eufemisme. La manera amb què tots ens hi referíem sense saber que l’ardit de no al·ludir la pandèmia era un intent, probablement en va, per minimitzar-ne l’impacte.

–El que vostè considere –vaig respondre-li, tan espantada per l’aiguat com ell–. Al cap i a la fi, no tinc cap pressa per aplegar.

A l’altura de Xeraco, el cotxe s’apartà de nou. A la finestra de darrere on recolzava el braç, abans opaca, li naixia una escletxa de nitidesa gràcies al canvi de temperatura emanat pel climatitzador. Durant el parèntesi vaig rumiar si havia estat a l’altura de les circumstàncies per apartar-me de tot el que fins aleshores havia estat la meua existència. Fer la maleta i pegar a fugir. Trencar palletes. Fins i tot la de cartó que incrustaven al dessaborit cafè amb llet de l’hospital. Tot s’havia aigualit, incloent-hi aquelles begudes de mig matí, de mitja vesprada, que assuaujaven la jornada i m’insuflaven un oxigen que a tants altres els mancava. Quants en vaig veure morir? Quants, tot plegat, a la meua planta? Una seixantena? Una cinquantena?

Se suposa que una quarantena és un període de precaució, d’introspecció, que a la llarga ens empeny a mirar dins de nosaltres per tal de retrobar-nos-hi. Rellisquem dins d’un pou que en comptes de respostes ens esguita amb més preguntes. Ens hi capbussem, incauts. Un aljub dens, amniòtic, amarat de memòria, recança i teixit viu. Borumballa existencial, a grans trets. Vaig abastar-ne el fons poc abans de constatar que aquella etapa, potser l’única disponible, tocava a la fi. Una altra quarantena, en aquest cas d’anys, consagrada a la infermeria, al sacrifici i a la ciutat.

El taxista obrí la guantera per pessigar un paquet de caramels. S’abaixà la mascareta per cruspir-se’n un i després me n’oferí un altre. Li vaig donar les gràcies en rebutjar un confit que pudia més a dentífric que a menta. Quan la intensitat de la pluja amainà, arrancàrem de nou. Els vidres, mentrestant, ploraven encara. Si més no, me n’agermanava. Els últims mesos a la capital havien tendit a un excessiu llagrimeig. Quanta aigua vessada! Als balcons, també. Els torns repetits em capgiraren les rutines i vaig acabar regant les plantes més del que calia. Els geranis s’ofegaren. Els lliris es marciren poc després. Les buguenvíl·lees, ben molles, es desferen tot destil·lant el seu peculiar perfum. Més morts. Més testos buits i l’interrogant d’una terra fèrtil on no em veia amb cor d’engendrar cap altra llavor.

L’orfandat del jardí em recordà que no hauria estat mai tan longeu si no haguera estat per la cura del meu marit. Ell hi parava atenció quan me n’oblidava. Retallava les mates mortes i reorientava les tiges quan s’entortolligaven les unes amb les altres en alguna incipient deformitat. Els parlava. Els dedicava floretes. Boniques. Els cantava alguna cosa fins i tot. Tenia traça a l’hora de xiular qualsevol melodia. Taral·lejava tonades populars i, de tant en tant, versionava algun clàssic. Jo el renyava perquè em fastiguejava tota aquella salmòdia de sorolls festius que un any després enyorava desesperadament. I em submergia de nou a l’aiguamoll. Hi xipollejava, immersa en el silenci de pou que s’ensenyoria del pis i de mi. Una ombra que eixamplava el dol i magnificava el turment de la pitjor de les solituds: la no desitjada, la que una no escull.

–I vostè d’on és? D’Ondara o de València? –S’hi interessà mentre premia un altre botó per desentelar el vidre de darrere.

–D’Ondara, però he viscut pràcticament tota la vida a la capital. D’ençà que em vaig casar. El meu marit era de Benicalap i he treballat sempre a l’Hospital General, però no soc d’allà.

En afirmar la provinença em sentia un poc estranya després d’haver-me passat la vida assumint que quan es viu a un nucli gran no és tan important el lloc de naixença com l’indret d’acollida. És l’eclèctica i alhora agradívola calidesa de la ciutat. La vida anterior començà a difuminar-se després en un aiguabarreig entre nostàlgic i idíl·lic on tot era gojós, gairebé al contrari de les llargues dècades a la ciutat, més monòtones que avorrides. La infància i l’adolescència foren tan corrents com les de les amigues d’aleshores. Amb tot, tan bon punt vaig començar a treballar, els mesos s’espenyaren els uns damunt dels altres en una esllavissada d’obligacions mentre els calendaris es desfullaven a correcuita com si cada any fora només tardor.

És tota una enganyifa, la percepció de les estacions a costa de dates assenyalades que, en comptes d’expandir l’anhel, el redueixen. Primer, s’espera el respir de Nadal; poc després, l’esbarjo de Pasqua i a la fi, per arrodonir l’exercici, les vacances estivals. El meu marit i jo ens coordinàvem per fer-les coincidir i així fruir-les junts. Començàrem a viatjar més tard del que hauríem desitjat però sabíem que ens compensava més la majestuositat de les capitals imperials que l’agost tòrrid del poble. Els vols de baix cost ens ajudaren en la croada. Mentrestant, penjàrem al menjador un pòster on rascàvem amb l’ungla –ell ho feia amb una moneda d’un cèntim– els països visitats. El juliol de 2020 teníem previst volar a Moscou i així guixar la nació més voluminosa del mapamundi. Malauradament no hi hagué viatge, ni hi hagué res. El pòster el vaig arrancar pocs mesos després per esgarrar-lo en mil bocins.

–I baixa al poble, aquest cap de setmana?

Quan m’ho preguntà, abstreta en les meues coses, no vaig entendre la pregunta. A més, tant el ruixat com les mascaretes enterbolien la conversa.

–Com?

–Que si baixa hui al poble, per passar-hi el cap de setmana. Malgrat la inclinació xafardera de la qüestió, vaig capir-ne més bona fe que indiscreció. D’altra part, si el taxista havia acceptat fer la ruta en una conjuntura tan adversa, almenys calia retre-li la simpatia que em dispensava.

–No. Me’n vaig per a molt de temps.