Recuperar la memòria oral i visual del Centre Instructiu Musical (CIM) de Benimaclet. Aquesta és l’aventura en què s’ha embarcat l’agrupació d’aquest barri de València. L’enregistrament d’una vintena d’entrevistes als socis de més edat, la digitalització i catalogació de tres-centes fotografies, l’elaboració d’un documental i el muntatge d’una exposició completen aquest esforç de documentació de la memòria del CIM des de la seua creació (1910) fins al final de la dictadura.

‘El musical de Benimaclet. L’ànima d’un poble’ és el títol d’aquesta iniciativa, que parteix de la constatació que el patrimoni cultural només existeix i té sentit mentre un grup de persones li atorguen significat.

A partir d’aquesta premissa, els actuals responsables del CIM consideren que calen determinades representacions, «una memòria col·lectiva que fa que una comunitat es diferencie d’una altra en determinats trets i comportaments». «Tot assumint que la idea de patrimoni digital no pot quedar circumscrita a un simple canvi de suport (de material a desmaterialitzat), sinó que ofereix noves oportunitats per generar altres models de relació entre els individus d’una comunitat i la seua dimensió simbòlica», indica Xavier Ginés, actual president del CIM.

A més de 200 músics que formen les agrupacions musicals (diferents bandes i orquestres, rondalles, Benimaclet Big Band, cor, colla de dolçaines...), altres 500 persones donen suport a la Societat Musical i les seues activitats com a socis de l’entitat –unes xifres que confirmen l’enorme implantació social del CIM a Benimaclet–, a més d’actuar com nucli difusor de cultura, no sols la musical, sinó amb presentacions de llibres, exposicions, debats, conferències...

Anaclet Pons, un dels organitzadors de ‘El musical de Benimaclet. L’ànima d’un poble’, explica que la finalitat del projecte «és generar un sentiment d’utilitat del treball desenvolupat i servir d’esperó per a esforços posteriors. Un reforç del sentiment de pertinença de la comunitat i, perquè no, generar un artefacte cultural bell del qual puguen gaudir els usuaris de la Societat i de la ciutat en general».

Partint de les entrevistes realitzades i de les fotografies recopilades, l’exposició i el documental es centren en diversos aspectes, com els daltabaixos de la història del CIM o el paper de les dones, una qüestió que ocupa un paper central. Per exemple, en les fotos antigues de la banda no hi ha dones. Encara que les xiquetes començaven a estudiar solfeig igual que els xics, mai arribaven a tocar un instrument. Havien de trobar refugi en formacions alternatives, com el cor i la rondalla, o formar part del quadre de teatre i sarsuela que periòdicament feia representacions en l’escenari del Musical. Raquel Ricart, escriptora i sòcia del CIM, explica: «Per descomptat, la dona tenia reservada la funció de ‘clavariesa’ sota la tutela dels homes de la Junta Directiva». Serà a la fi de la dècada de 1960 quan les primeres dones aconsegueixen entrar en la banda titular, trencant un tabú que havia durat més de 50 anys.

Ritualitats

Un altre element recuperat oral i visualment són els concerts i certàmens, la màxima expressió del treball d’una banda. El concert és la culminació del treball quotidià dels assajos. El moment de mostrar allò que s’ha aprés; l’encaix de l’individual en un objectiu col·lectiu: la música. Després, hi ha tot el que s’anomena ritualitats. Aquests actes també creen models fotogràfics propis que es repeteixen al llarg del temps: una foto de grup en un esdeveniment, el lliurament d’un diploma, la desfilada en una cercavila o la celebració de Santa Cecília.

Totes les fotografies arxivades són el testimoni d’un moment i d’un lloc del que la Societat va ser. Un record. Han superat el pas del temps i duen de tornada als que ja no estan. «Però quan la foto li la fan al grup, no sols tenim un record. També ens reconeixem com a col·lectiu; com a part d’alguna cosa», indica Tono Herrero, un altre dels organitzadors.

El projecte ha estat possible gràcies a la col·laboració del TAU (Taller d’Audiovisuals de la Universitat de València) –que se n’ha fet càrrec de tota la part tècnica, d’enregistrament, producció i edició– i de L’Etno (Museu Valencià d’Etnologia, Diputació de valència) –on es dipositaran i conservaran les gravacions audiovisuals (L’Arxiu de la Memòria Oral Valenciana, Museu de la Paraula)–.

Aquest dijouss’inaugurarà, a les 19 hores, una exposició fotogràfica i es projectarà un documental que recull fragments de les entrevistes realitzades. Serà a la seu del CIM de Benimaclet, carrer del Baró de San Petrillo, 14.

Inicialment, el Centre Instructiu i Benèfic de Benimaclet estava situat al carrer de La Providència n º 3. Anys després es va crear una escola de música per als socis i fills de socis amb el nom de «La Confiança».

El dijous s’inaugura l’exposició fotogràfica i es projectarà un documentla amb les entrevistes, a la seu del CIM de Benimaclet.