Hui que s’acompleixen 100 anys del naixement de Joan Fuster, l’intel·lectual més destacat i influent de la contemporaneïtat, voldria recordar que el proper 14 de desembre se celebrarà, a la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de València, una jornada d’estudi que portarà per títol «La vigència de Joan Fuster», i que comptarà amb la participació de prestigiosos especialistes d’una i l’altra banda de l’Ebre.

En la ponència inaugural, que anirà a càrrec d’Antoni Furió, catedràtic d’història medieval i especialista en l’obra fusteriana, s’anunciaran dades tan suggeridores com ara que, durant l’estiu de 1939 –quan tenia 16 anys–, l’autor de Nosaltres, els valencians i el seu amic Fermí Cortés demanaren l’ingrés a Lo Rat Penat, l’única societat valencianista que permeté el franquisme.

D’aquesta manera, en la primera postguerra, Fuster no dubtà a col·laborar amb diverses iniciatives ratpenatistes. I això malgrat mantenir-hi una postura crítica. En aquest sentit, cal no oblidar que la dècada 1948-1958 –en què Manuel González Martí fou president de Lo Rat Penat– ha sigut qualificada com la més fructífera de l’entitat, ja que s’hi posaren en marxa els cursos de llengua que dirigia Carles Salvador, i en què col·laboraven Enric Valor, Francesc Ferrer Pastor i Francesc de Paula Burguera, entre d’altres. I que, en juny de 1956, Fuster hi pronuncià una excel·lent conferència sobre Jaume Roig i sor Isabel de Villena.

Al respecte, en maig de 1949 l’homenot de Sueca adreçà una carta al seu amic Jaume Bru i Vidal en la qual es pot llegir: «Allí [a Lo Rat Penat] es fa una labor digna almenys de tot el respecte: ens podrà semblar més o menys cursi [...]; però hem de reconèixer una bona voluntat i una ressonància social que el clan Torre encara no ha aconseguit, ni probablement aconseguirà». Amb l’expressió «el clan Torre», Fuster es referia a Xavier Casp i Miquel Adlert, que consideraven que la línia d’actuació que portava a terme l’entitat –amb González Martí al capdavant– era excessivament conservadora i col·laboracionista; i per això, com ha afirmat Santi Cortés, «no estaven disposats a claudicar ni a participar en una societat anquilosada i franquista». Cosa que no deixa de ser graciosa, ja que és públic i notori com acabaren els seus dies Adlert i Casp: alimentant el secessionisme més retrògrad i acientífic.