Els vius i els difunts

Caterina havia eixit de l’habitació de la donzella i havia tancat suaument la porta. Tot era fosc encara. Els seus dits temptaren cecs els dibuixos de la cretona de les parets i les formes sinuoses dels mobles del llarg corredor. Una brisa suau, espolsada a penes amb les primeres partícules de l’alba, animava els subtils cortinatges d’un alt finestral. La incipient primavera inflava les veles de seda del balcó amb un tènue aroma oriental de tarongina i de fems fecunds de l’horta. Un cavall bretó passava somnàmbul pel carrer del Mar. Cruixia l’estructura de fusta del carruatge carregat de cistelles de canya amb xirivies, cards, naps, raves i napicols tendríssims, camí del mercat. Els cascos compassats de la bèstia repicaven metòdics sobre les llambordes humides, com el tic-tac d’un rellotge, enmig de la ciutat encara adormida.

En girar al final del corredor, descalça i sigil·losa com una gata, de camí a la seua cambra, Caterina va veure entreoberta la porta de l’alcova de son pare, Eduard Ferragut Cortell, rendista rural, antic consignatari navilier de Josep Aguirre Matiol al port occità de Seta, pintor romàntic de paisatges i, darrerament, fotògraf aficionat; cronista ocasional, per pur avorriment, al diari Las Provincias, per insistència del seu vell amic, Teodor Llorente i Olivares, director del periòdic i encara diputat provincial.

Hi havia llum a dins de l’estança. Caterina s’hi va atansar.

–Em pensava que dormies, papà –havia dit un poc amprada, traient primer el cap per la porta i acostant-se després a un aplic de la còmoda de caoba, on parpellejava el filament incandescent d’una bombeta elèctrica–. És de nit encara.

–És quasi de dia ja... –va objectar el pare sense mirar-la, mentre es botonava el coll emmidonat de la camisa blanca.

Caterina badallà peresosament. Després, tot fregant-se els ulls i fent magarrufes de xiqueta malcriada, es va avançar, li va fer un bes a la galta i li va acaronar la barbeta tan ben retallada. Els cabells rossos de Caterina, de reflexos rogencs, queien en rínxols desfets, com espirals ingràvides sobre el seu pit jove, blanc, mig nu, voluptuós i turgent com la molla d’un pa acabat de coure. Tot el seu cos desprenia encara l’abrusada aroma d’un llit compartit.

–M’ha eixit un treball imprevist –va explicar l’home després d’escurar-se la gola, tot refent-se del seu atabalament. Va seure en la butaca de la devastada alcova de matrimoni i va començar a cordar- se els botins.

Caterina s’afanyà a arreplegar de terra la camisa de dormir de son pare, abandonada sobre el munt caòtic que formaven, sobre l’estora persa, els llençols blancs de fil i el cobertor de ras color aiguamarina. La va deixar plegada sobre el coixí, després va seure en l’extrem del llit i va recolzar el cap contra una de les columnes del dosser.

–Ha aparegut el cadàver d’un xiquet –va reprendre el relat Eduard Ferragut després d’un altre silenci–. M’ha avisat el porter. El guàrdia nocturn li ha contat que un carabiner ha trobat a poqueta nit un cos en un canyar, a la vora d’una séquia, pel camí del Saler. Diu que es tracta d’un femateret, un d’aquells xiquets morts de gana que venen descalços des dels poblats, arreplegant cabassets de fems de les cavalleries per les carreteres. El tenen al depòsit de cadàvers del Cementeri General, a l’espera que hi vaja sa mare viuda hui de bon matí per a donar-li sepultura.

–Pobre angelet; que el Nostre Senyor el tinga al seu costat! –va sospirar càndidament la jove, repetint de manera mecànica aquelles buides fórmules pietoses que escoltava a l’església cada diumenge.

–Amén, filla meua! –va sospirar el pare mentre es passava un drap per la puntera del botí negre per llevar-se un petit pegat de fang–. Com que el porter sap que ara col·labore de tant en tant amb Las Provincias, es pensa que faig de periodista i ha cregut que la notícia potser em podria interessar. En qualsevol cas, ja m’he dessonillat. He pensat, no obstant això, que podria escriure una nota breu per al periòdic. Potser també trauré alguna fotografia artística, una fotografia post mortem, és clar. Caminaré un poc; una mica d’estrici, d’activitat física, de deport i d’aire pur, no m’anirà gens malament.

–Ja t’has desdejunat, papà? Vols que desperte les criades; o la meua donzella? Vols que li diga a Elvira que et prepare alguna cosa?

–No, no cal que la molestes; la pobra deu estar molt cansada – va respondre amb evident ironia Ferragut–. He menjat una llesca de pa i m’he recalfat una mica de malta que quedava en un perol. Prendré un café en qualsevol lloc; potser tornaré a casa de seguida.

–Per tant, si no vols res; bona nit, papà! –va acomiadar-se de manera maliciosa la jove, abans de marxar cap a la seua alcova, arreplegant-se amb les mans les blondes del ròssec del camisó.

–Bon dia, filla meua!

Eduard Ferragut es va alçar de la butaca i es va dirigir al lavabo interior per acabar d’endreçar-se davant de l’espill. Es va pentinar els cabells canosos del bigot i de la barbeta; fins i tot es va passar un raspallet per les celles, on alguns pèls llargs s’entestaven a dibuixar uns arabescos senils i discordants. Llavors va ser que, davant d’ell, darrere del mirall, va descobrir la seua imatge observant-lo atentament, com si el seu reflex estiguera inspeccionant-lo des d’una realitat paral·lela, com si no s’acabara de reconéixer, després de cinquanta-sis anys de difícil convivència amb ell mateix. Els seus ulls marrons, cada vegada més esfondrats i ombrívols sota la línia recta de les celles, van corrugar-se en una expressió interrogant, que va accentuar-li les potes de gall, que també va remarcar-li les arrugues del front i que van dilatar de manera penosa les bosses incipients sota els seus ulls de mirada cada vegada més esmorteïda, més imprecisa i aquosa.

Així, buscant-se en aquell rostre de vell, que ja era el seu, va rentar-se la boca tot fent passar bocins d’aigua freda amb col·lutori de menta entre els portells deixats pels dos queixals que li havien caigut en poc de temps.

«Les converses més amenes poden fer-se insostenibles per la mala olor de boca!», va recordar amb autèntic espant un anunci publicitari del periòdic llegit ahir mateix. Per sort, ell encara conservava completes les dents de davant i no li importava mostrar-les de manera simpàtica, sota els pèls del bigot, si l’ocasió ho requeria.

En acabar d’eixugar-se les mans, tornà a centrar l’atenció en la pròpia mirada, en aquell marró sense llustre, com de vernís antic, de l’iris; en les pupil·les que, com obturadors fotogràfics, es contreien nervioses davant de la luminescent bombeta elèctrica. En un moment donat, observant abstret el seu rostre, va rememorar, oh fantasmal, al fons de l’altra realitat de gel del mirall, la imatge de la seua esposa Adèle, demacrada horriblement per la malaltia fulminant que la va dur a la tomba en a penes quaranta-huit hores. Tot plegat, la visió il·lusòria de la seua vida passada.