Un llibre recupera «l’òpera oblidada» de la València de les primeres dècades del segle XIX

L’Institut Valencià de Cultura (IVC) presenta el llibre L’òpera oblidada. Crònica de l’òpera a València en el temps de Ferran VII (1801-1833), d’Ernest Gonzàlez Fabra, un exhaustiu estudi històric del gènere operístic al llarg de 30 anys. Després d’un temps de crisi, este període va suposar una evolució i consolidació sorprenents de l’òpera a València.

El llibre es presenta hui, dijous, al Teatre Principal de València (19:00 hores), amb acompanyament musical i presència de l’autor, així com del director general de l’IVC, Abel Guarinos, i de la seua directora adjunta de Música i Cultura Popular, Marga Landete.

Ernest Gonzàlez Fabra (València, 1961) és llicenciat en Dret per la Universitat de València i funcionari de la Generalitat Valenciana, i presta els seus serveis professionals en l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Compta amb diferents publicacions sobre òpera, però també d’història de la música o temàtica jurídica. 

L’autor explica a Levante-EMV que el llibre «es va escriure a soles». «Amb la institució Alfons el Magnànim ja tenia un llibre publicat sobre l’òpera, però a la guerra i la postguerra. Sempre vaig recopilant dades i amuntone material i tenia molt d’esta època, que a penes s’ha tractat en la musicologia. Comences a prendre notes i quan te-n’adones, has escrit un llibre», afirma.

D’esta manera, Gonzàlez Fabra ha fet una «crònica contextualitzada històricament», sobre la situació de l’òpera de València als inicis del segle XIX, concretament entre 1801 i 1833, durant el regnat de Felip VII. «Hi ha èpoques molt més glorioses i amb més representacions, però esta m’interessava molt perquè és una època oblidada, de crisi política i sobre la qual s’havia escrit poc, i ho volia traure a la llum», apunta. 

Així, l’inici de segle comença amb una certa crisi operística, però es va posar de moda l’opéra-comique i hi ha una represa de les representacions, explica l’escriptor. A partir del 1820, l’impuls és major ja amb el fenomen de Rossini i altres italians.

Durant eixos anys, a València va tancar el teatre que hi havia - la vella Botiga de la Balda, prop del pont de la Trinitat-, que va reobrir de forma provisional fins que el Teatre Nou (l’actual Principal), fou una realitat. Això va suposar «l’eclosió de l’òpera a València», el 1833. Pel camí, l’art operístic es veié interromput contínuament per les revoltes polítiques, la guerra, les epidèmies, les aturades pel calendari litúrgic i el dol per la mort de membres de la reialesa. A més, de la censura o les càrregues fiscals, entre altres.

A través del llibre, l’espectador assistirà a les 400 representacions documentades entre 1801 i 1833, descrites en el seu context històric. S’hi analitza l’arribada de l’opereta francesa abans de la invasió napoleònica, la fi de les obres classicistes i l’esclat del rossinisme.

Tot tipus de públic

En contra del «prejudici universal», a l’òpera de l’època anava «tot tipus de gent», afirma l’autor. «Els teatres estaven distribuïts i estratificats socialment (amb llotges per a les autoritats), però també anava tota classe de públic, perquè hi havia entrades de tots preus i gent que, fins i tot, assistia dreta; tota la societat estava interessada», assegura.

Segons Gonzàlez Fabra, el llibre -disponible a la llibreria LLIG de la Generalitat- és «una relació completa de totes les òperes que es representaren a la València d’eixos anys, una eina molt important per a totes les persones que vulguen aprofundir en el tema».