Un recorregut per la València del nové art en el primer Dia del Còmic i el Tebeo

El passat mes de juliol, el Consell de Ministres va acordar la declaració del 17 de març com a Dia del Còmic i el Tebeo, proposta llançada pel ministre de Cultura, Miquel Iceta, nascuda de la mà de l’Asociación Sectorial del Cómic, una notícia que el sector ha rebut amb entusiasme. «És un reconeixement del Ministeri a l’existència del còmic com una forma fonamental de cultura del nostre país», defensa Álvaro Pons, director de la Càtedra d’Estudis del Còmic Fundació SM-Universitat de València, un reconeixement que no sempre ha sigut així, donat que al nové art l’ha perseguit tradicionalment l’estigma de ser considerat literatura de segona categoria, un prejudici que Pons atribueix al vincle de la vinyeta amb la cultura popular i la sàtira, tradicionalment rebutjades per la classe burgesa.

La situació, finalment, s’ha capgirat en les últimes dècades i, actualment, el còmic compta amb una presència ferma en el món acadèmic: un Premi Nacional, quatre càtedres d’estudis repartides per l’estat, i, entre altres aspectes, també presència als museus a través d’exposicions com ‘Fanzination’, acollida per l’IVAM l’any 2017, o ‘¡Mujercitas del mundo entero, uníos! Autoras de cómic adulto (1967-1993)’, disponible al Reina Sofia fins al mes de juny. Segons consens, el 17 de març és la data en què es van començar a publicar les historietes TBO, les quals, a partir de 1917, van expandir aquest model editorial a Espanya i, fins i tot, batejar el mateix fenomen. La mala sort ha fet que a València, aquesta efemèride s’encavalque amb les falles, però no per això s’ha de deixar de recordar el paper clau que han tingut les terres valencianes en aquest univers. La història del territori valencià, pel que respecta al còmic, és incontestable, no només perquè en l’actualitat és un dels principals generadors de Premis Nacionals, com Ana Penyas o Paco Roca, entre altres, sinó també per una tradició que ha aportat figures com la de l’editor de Paterna Vicent Miquel Carceller, qui va ser director de La Traca, publicació que, des d’un to costumista, propi del sainet valencià, va resultar fonamental a la sàtira espanyola des de principis del segle XX i fins a la Guerra Civil i l’arribada del franquisme.

Primera edat daurada

Però, precisament ací, durant els anys de la postguerra, és quan va esclatar la primera edat daurada del tebeo valencià, de la mà d’editorials com Valenciana o Maga, i una plantilla d’autors englobats en la denominada ‘Escola Valenciana’, conformada per Manuel Gago, Miguel Quesada, o Eduardo Vañó, dibuixant de la sèrie Roberto Alcàzar y Pedrín (1940 - 1976), entre altres noms. Álvaro Pons assenyala que un dels aspectes que va marcar la diferència entre el caràcter del tebeo valencià i altres escoles, va ser l’aposta per la «creació d’aventures escapistes que garantien una bona estona als lectors», els quals podien oblidar-se de la realitat que els envoltava mentre durara la historieta. La fórmula de l’evasió va ser exitosa fins que, l’any 1956, l’editorial Bruguera, ubicada a Barcelona, va respondre amb la publicació d’El capitán Trueno, sèrie que va resultar en un canvi de paradigma al qual la indústria valenciana no va saber adaptar-se. Als anys 80 es va produir una ruptura estètica amb la tradició a través d’una reescriptura plantejada des del respecte als clàssics, però amb estil modern. Encapçalada per noms com Daniel Torres, Miguel Calatayud o Mique Beltrán que, reunits al voltant de capçaleres com El Cairo o Bésame Mucho, van configurar la coneguda com a ‘Nova Escola Valenciana’, iniciada pel naixement de fanzines com El gat pelat (1977) i amb fixació per la temàtica aventurera, ciència-ficció i policíaca.

Actualitat

Amb la normalització del còmic a les institucions i espais cultural, el gènere ha guanyat l’estabilitat i reconeixement necessaris per a la creació d’un ecosistema que afavoreix el seu desenvolupament i cada vegada compta amb més entitats, agents i organismes treballant en ell. Daniel Tomás, director de continguts del Saló del Còmic de València, justifica aquesta bona salut del sector del còmic valencià segons quatre aspectes: la gran qualitat creativa de les autores i autors, la cooperació de la indústria, l’ampliació de la formació i la bona resposta i expansió dels públics. Pel que respecta a la creació, València continua sent sinònim d’avanguarda, però no només en els grans escenaris, amb el treball d’autors i autores com els ja esmentats Paco Roca o Ana Penyas, sinó també a les bases. Esdeveniments com Tenderete, definit com «el festival d’autoedició gràfica i sonora per excel·lència», són senyals del bon pols creatiu que manté el nové art valencià. Millorar la situació de la indústria nacional, marcada pel problema fàctic de la precarietat dels autors i autores autòctons, és un dels principals reptes del sector. Daniel Tomás defensa que els agents de l’ecosistema del còmic valencià estan fent «moviments intel·ligents per a guanyar força conjunta», moviments que es tradueixen en fets com la creació de la comissió de còmic dins de l’Associació d’Editorials del País Valencià (AEPV).

«Fa quatre anys teníem una sèrie d’objectius com la visibilització del còmic, la construcció d’aliances entre els agents del sector i, sobretot, la internacionalització dels nostres treballs», assegura Pedro Medina, editor a Fandogamia Editorial, i responsable de la comissió de còmic de l’AEPV, qui considera que l’èxit més gran s’ha donat en aquest últim camp, amb la presència de l’entitat a la Fira Internacional de Còmic d’Angulema, cita clau per a la compravenda de drets del gènere. La formació és altre dels aspectes que s’ha enfortit en els darrers anys a través de camins diferents i complementaris. D’una banda, des de la Càtedra d’Estudis del Còmic Fundació SM-Universitat de València es desenvolupa una formació en el sentit acadèmic de la paraula, d’altra banda, l’AEPV ha posat en marxa una cobertura formativa per als professionals que integren el sector. Finalment, a través del Salò del Còmic, s’està apropant el gènere als centres educatius mitjançant visites pactades al certamen amb una elaboració prèvia de guies didàctiques que permeten els professors i professores introduir l’alumnat al cosmos de la vinyeta.Per acabar, el públic, que es mostra més interessat pel gènere i obert a les seues propostes, tal vegada, a conseqüència de tot l’anterior. Enguany el Saló del Còmic de València ha marcat rècords en la seua tercera edició, celebrada a principis del mes de març, amb més de 25.000 assistents comptabilitzats i deixant també, un volum de venda superior a l’anterior certamen. Una realitat reflectida per xifres en clau nacional, amb el creixement de la facturació total de còmics, que passa de 62,67 milions d’euros en 2018, a 66,97 en 2021, un 6,86% més, segons l’últim Informe de Comercio Interior del Libro en España.

En resum, el còmic valencià ha aconseguit consolidar els seus pilars, estabilitzar la seua presència a les institucions culturals com a objecte de primera categoria i assentar les bases de les estratègies de l’avenir a través de la coalició dels agents que l’integren. Si sumem l’anterior a la gran qualitat dels creadors i creadores, així com la robusta tradició valenciana a aquest escenari, el futur es planteja com una oportunitat inevitable.