Quan esta columneta isca a la llum farà poques hores que s’ha acabat la Cremà de les Falles. Festa carregada d’abundant lèxic genuí i popular valencià. Una d’estes paraules molt marcadament nostrades és, precisament, «cremà», com sabem és ‘acte festiu de cremar la falla o la foguera la nit de Sant Josep o de Sant Joan’. Tot el món (o quasi tot), a eixa part culminant de la festa, l’anomena «cremà», «La nit de la Cremà és un gran espectacle». El Diccionari normatiu valencià (DNV) de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua registra eixa forma, referida a l’acte festiu de cremar les falles o les fogueres, com a col·loquial. També la inclou el Diccionari de la RACV. Però fa uns quants anys, la grafia «cremà» estava tatxada de vulgar, també referida a l’esmentada acció festera. I des d’alguns sectors més puristes es proposava la forma «Crema», però en el llenguatge fester ha prevalgut la «Cremà», com prevalen en este mateix registre i en altres folklòrics, culturals, gastronòmics, etc., noms d’actes com «albà», «apuntà», «cordà», «cremà», «despertà», «disparà», «entrà», «espardenyà», «fideuà», «mascletà», «mocadorà», «plantà», «xocolatà» i algun altre.

S’ha de tindre en compte que la caiguda de la «d» intervocàlica en la terminació «-ada»/«-ades», com en les veus citades i en moltíssimes altres com «acalorà», «baixà», «bunyolà», «camallà», «cansalà», «demanà», «dità», «galtà», «jornalà», «riuà», «rabotà», «sacsà», xafà», etc., és hui general en tot el valencià i en diferents nivells del llenguatge; no és un vulgarisme, sinó una evolució o derivació general i homogènia de la parla valenciana. No obstant, la terminació «ada/ades» és la normativa en paraules d’eixa forma de terminació, amb l’excepció de les referides als actes festius o culinaris esmentats, que són normatives també amb la terminació «-à», «disparà», «mocadorà»..., però caldria que l’autoritat lingüística registrara eixa evolució i establira pautes o criteris d’ús per a les formes reduïdes dels acabaments originàriament en «-ada». Tal com ha establit, encertadament, l’AVL en l’Estàndard Oral Valencià i en el DNV, que determina que també és normativa la terminació «-ea» en paraules com «baixea», «brutea», «delicadea», «fortalea», «grandea», «malea», «noblea», «perea», «pobrea», «riquea», «vellea» i altres.

Tornant a les veus amb terminació «-à», que donen nom a actes festers, gastronòmics o d’un altre tipus, tenim la «Plantà», que és l’acte de plantar les falles de Sant Josep i les fogueres de Sant Joan. Com sabem, per a que hi haja la Cremà, hi ha d’haver la Plantà. Està paraula, amb eixa forma, també ha denominat una temporada anual referida a la faena de plantar l’arròs, la «plantà» de l’arròs, que es feia cada any, cap al final de la primavera, en les marjals o zones arrosseres. Ara ja no hi ha, pràcticament, «plantà» d’arròs, ja que la mecanització ha fet innecessària eixa faena, substituïda per la sembra de la llavor amb maquinària. Però la veu «plantà» la seguirem utilitzant-la, en la Plantà de les Falles, de les Fogueres i en altres plantaes. Com emprarem les albaes i les mocadoraes. I també la grandea, la vellea i la riquea, com ho diem de manera natural.