La selecció valenciana de bàsquet: de l’èxit a l’oblit

L’equip, que va derrotar Suïssa en 1981, no ha tornat a competir

Anna Maria Roig

La selecció valenciana de bàsquet compta els seus partits per victòries. És cert que sols ha jugat un matx en tota la història. I contra Suïssa, que no presenta el més brillant dels palmarès. És un fet, igualment, que no ha tornat a competir internacionalment en 40 anys. Però tot això no desmenteix la idea inicial: la selecció valenciana de bàsquet compta els seus partits per victòries.

El moment històric va produir-se a les acaballes de 1981 al pavelló del col·legi La Salle de Paterna. Ara, integrants d’aquella selecció s’ha reunit per a commemorar aquella gesta, dirigida per Isma Cantó, i per a lamentar que un inici prometedor no haja tingut continuïtat.

L’equip valencià estava integrat per Isma Cantó (seleccionador), Josep Pérez Lapiedra, Fernando García, Miguel Cogollos, José Antonio Lluch, Paco Enguídanos, José Ferrandis, Lluís Andés, Plácido Montero, Josep Bayarri, Àngel Rodilla, Miquel Àngel Minyana i Leo Belloch. El combinat suís estava entrenat pel val·lisoletà Moncho Monsalve.

El resultat va ser de 80-72 per als valencians. Com informà la premsa de l’època, «la selección valenciana siempre fue por delante en el marcador, con una diferencia que osciló entre los ocho y los diez puntos, sin que los suizos pudieran hacer nada». El matx commemorava el 50 aniversari de la Federació Valenciana de Bàsquet.

«Del partit, recorde el pavelló ple a gom, perquè va ser tot un esdeveniment en el món del bàsquet valencià», rememora Josep Carles Bayarri.

«El primer entrenament el férem a Llíria, a les ordres d’Isma Cantó, que no havia escollit els jugadors, però va rebre l’encàrrec de dirigir els entrenaments i el partit. Recorde la manera d’adreçar-se als jugadors que tenia Cantó. Missatges clars i contundents. I sempre en valencià», indica José Antonio Lluch.

Hi havia precedents de seleccions valencianes, però en àmbits interns i en categories inferiors, com recorda Josep Carles Bayarri: «El 1975, Josep Pérez, aleshores a la Laboral de Xest, i jo, del Primer Marqués del Túria, vam ser elegits en una selecció valenciana infantil per al programa ‘Torneo’, de TVE, per a jugar un quadrangular amb Barcelona, Bilbao i Madrid».

Els integrants de l’equip que va derrotar Suïssa en 1981 eren molt competitius, i varen continuar lligats a l’esport durant anys. Miguel Cogollos, per exemple, era un jugador avançat a la seua època. Jugava de base, amb els seus 189 centímetres, i la seua habilitat era extraordinària. Format a les Escoles Pies del carrer de Carnissers, va passar pel Valencia CF, el CB Melilla, el Maristes de Màlaga i el CB Silla.

La selecció valenciana de bàsquet: de l’èxit a l’oblit

La selecció valenciana de bàsquet: de l’èxit a l’oblit / Anna Maria Roig. valència

Leo Belloch era un ala-pivot de 1,99, amb físic i qualitat suficients per haver jugat en primera divisió. Un líder dins i fora del camp que tothom estimava. Format al col·legi Calassanç del carrer de Misser Mascó, jugà posteriorment en el Marcol, Valencia CF, CB Llíria, CB Ontinyent i CB Silla. Va ser el primer capità del Valencia Basket la temporada 1986-87. Va morir el juliol del 1999.

José Antonio Lluch entenia el bàsquet d’una manera especial. Rebia crítiques per la falta d’implicació en tasques defensives, però callava boques com el màxim recuperador de balons, any rere any. Va ser un tirador excepcional que contraataca. Nascut a Tavernes Blanques, va començar en l’institut Benlliure i va continuar en el Valencia CF, CB Ontinyent, CB Gandia i el CB Picassent-Benimàmet.

Per la seua banda, Josep Bayarri, nascut a Almàssera i format al col·legi Primer Marqués del Túria de València, adoptà els trets diferencials d’eixa escola: la intensitat en el joc i el sentit de pertinença a un equip. Fou un escorta reconvertit a base al que li agradava el contraatac i anotar de tres punts. Va jugar en el Valencia CF, La Salle, CB Ontinyent, CB Gandia i el CB Picassent-Benimàmet.

Plácido Montero, un base esquerrà, llest i molt ràpid, aportava qualitat extra als equips on jugava. Els seus inicis foren al col·legi dels Escolapis del carrer de Carnissers i després en el Marcol, Valencia CF i La Salle. Era el jugador més veterà i el capità del combinat que s’enfrontà als suïssos.

A Fernando García tot el món el recorda per l’elegància del seu joc i pel seu salt impressionant. Dels primers jugadors valencians a fer ‘mate’. Els seus primers passos foren al CB Catarroja i després en La Salle de Paterna, Obradoiro (Santiago de Compostela), Valencia CF i CB Gandia.

Un base de cap a peus era Lluís Andés: pocs balons perduts i un molt bon passador, amb percentatges de tir excel·lents des de quatre i cinc metres. Tota la carrera esportiva la va fer a Llíria, primer com jugador i després com entrenador i president del club.

Els integrants de la selecció valenciana afirmen que si els hagueren dit que José Ferrandis «era un jugador nascut a Sibèria, però establert al Camp de Túria» ho haurien cregut. «Mai no canviava el seu semblant per a bombardejar l’anella rival», indiquen. Sempre va lluir la samarreta del Llíria.

Miquel Àngel Minyana era «la quinta essència de l’explosivitat dins d’un camp de bàsquet», que aprofitava per a un tir en suspensió altíssim amb un índex d’encerts increïble. Juntament amb Andés i Ferrandis conformaren el «nucli dur» de l’equip. Tret de la seua última època al CB Benaguasil, sempre va jugar a Llíria.

Josep Pérez Lapiedra fou durant molts anys la joia de la corona del CB Llíria. Va ser el jugador que tot entrenador voldria en el seu equip. Hi aportava valor en tots els aspectes del joc amb seriositat i concentració. Des de la seua època de juvenil va jugar amb l’equip sènior. Va ser el màxim anotador del partit contra els suïssos amb 16 punts.

En el cas d’Àngel Rodilla, sempre va tindre clar el seu rol en l’equip: agafar tots els rebots possibles, aportar consistència defensiva i anotar el que poguera estant envoltat de jugadors que feien punts pels colzes. Un jugador bàsic en l’estructura d’aquell equip on va fer tota la seua carrera esportiva. Com ell mateix s’autoanomena en clau d’humor (o no): ‘el Rodilla bo’.

Paco Enguídanos que va ser convocat a una sessió prèvia d’una concentració de la selecció espanyola, el que confirma la seua qualitat. Li agradava córrer el contraatac, defensar amb intensitat i lluir un tir de tres punts magnífic. Tret d’una temporada al CB Calp, sempre va jugar a Llíria.

Finalment, Isma Cantó, el seleccionador d’aquell partit històric, va ser la clau de volta dels anys daurats del CB Llíria dels anys 80, primer com jugador i després com entrenador. Respectat i reconegut per tot el món del bàsquet, després del seu pas pel club de la seua vida, va dirigir les escoles del Pamesa i del CB Gandia, on va ser l’entrenador del primer equip dotze anys. Va pertànyer al staff tècnic de la selecció espanyola juvenil a mitjans dels 80 i el 2008 va entrenar el Ros Casares, on va aconseguir un grapat de títols. El 2016 va rebre la Medalla de la Ciutat de Llíria.

Josep Pérez Lapiedra rememora aquella experiència amb una frase: «Alguna cosa deguérem fer per a ajudar a créixer el bàsquet valencià».