D’un silenci antic i molt llarg

El 10 de setembre de 1938 és dissabte. Sabin abandona el departament de control de qualitat a la Fàbrica d’Armes Número 16. S’hi ha entretingut uns minuts fora d’horari intentant rectificar el canó d’una pistola amb el pavonament defectuós, però de seguida que n’ha analitzat l’interior amb la lupa monocular ha pogut establir que també les estries són molt deficients. La tara interna inhabilita l’arma. No és una qüestió estètica: n’afecta la precisió i la seguretat. Més acer al muntó d’elements de rebuig, per a tornar-los a fondre. Avui n’hi ha hagut massa. Com cada jornada, se’n podria dir. Aprofitarà que no se n’ha d’ocupar per anar a l’hort a veure Lídia. Hi va cada dia, sense faltar-ne cap. De vegades a les set, quan ha pogut enllestir la faena sense contingències d’última hora; quasi sempre cap a les deu, en acabant de sopar a la fàbrica; sovint hi fa dos viatges, un abans i un altre després de la menjada. Ahir discutiren, i Sabin ha passat el dia valorant si era convenient acudir a una cita que els dos donen per sobreentesa. No presentar-s’hi seria demostrar l’enuig de forma explícita; anar-hi significarà exposar-se als retrets d’una Lídia potser encara ressentida. Urgit per la immediatesa, ho ha acabat de pensar mentre revisava el canó. Ha resolt anar-hi. Lídia és un tros de pa, i li deu haver passat el disgust. El deu haver mitigat, com a mínim. Ell també ho posarà fàcil, per resoldre de manera satisfactòria l’enganxada d’ahir. Una enrabiada absurda, al cap i a la fi. Per part dels dos, que no culpa del tot Lídia. Considera que, d’alguna manera, ho havien mig arreglat cap al final del tracte. «Mañana no vengas, que no saldré de casa si no me apuntas con una pistola», havia dit ella sense massa convicció. «¡Mira que pistoles tengo de sobra!», l’havia advertida ell, mig pinxo mig burlaner. Cregué endevinar un indici de somriure en la cara de Lídia, poc abans que premera els llavis i girara cap en cua per deixar-lo plantat a la porta de l’hort mentre se n’anava pel caminal amb passos curts i ràpids, amb el cap ben alt, fent-se l’ofesa com només ella en sap. És un tros de pa, ja ho hem dit, però de vegades li ve de gust fingir un punt d’altivesa que la fa més atractiva si cap, a ulls de Sabin. Hi ha d’anar. No anar-hi seria complicar-ho tot de manera innecessària. Demà serà diumenge i haurà de treballar només fins al migdia. No es troba amb cor de renunciar a l’única vesprada que tenen per a poder estar més temps junts. Fora bo arreglar-ho avui mateix, si demà vol convidar-la al cine, com tenia previst. En fan una de la Shirley Temple, que sempre va bé per a evadir-se de tanta calamitat. Certament, no ha sospesat de manera seriosa la hipòtesi d’absentar-s’hi, tot i que el seu caràcter remugaire l’haja obligat a passar el dia cagant dubtes. La solució imprevista del canó defectuós –la solució impossible, n’hauríem de dir més aviat– no ha fet més que avançar una cita que Sabin considera obligada, de seguida que ha decidit satisfer-la.

Passen deu minuts de les set. Fa poc que ha acabat el segon torn als magatzems. Hi ha acabat la jornada, en realitat, perquè han suprimit la tanda nocturna i ja no hi ha el tràfec propi del canvi d’equips que s’hi vivia cada vesprada a aquesta hora. De fet, Sabin no veu eixir ningú del seu cobert, ni de cap dels dos paral·lels. Tampoc no es creua amb una altra gent quan transita per l’edifici principal, el que uneix les tres naus subsidiàries pels extrems que donen a llevant. Els obrers tenen el costum d’eixir com una bala, de seguida que sona la sirena. Bala baten moduan irten: zerbaitegatik egiten dute lan hemen (Eixir com una bala: per alguna cosa treballem ací.), pensa Sabin alhora que, per instint, arqueja els llavis. Té tendència a establir associacions d’idees absurdes. Li agrada jugar amb les paraules, segons en diu ell. Però de seguida se li desdibuixa el somriure. No entén la pressa dels treballadors. A casa no els espera res millor. Hi ha mancances de tot tipus. La situació és més dramàtica cada minut que passa, i anirà a pitjor. Ell ja ho va experimentar a Euskadi, i ho sap del cert. El que viu ara i ací és un déjà- vu macabre. Ho corrobora amb les informacions objectives que rep de França, sense passar pel sedàs de l’aparell de propaganda. Fa temps que arreu del món no donen un gallet per la República Espanyola. Les preteses potències europees li giraren l’esquena de seguida que començà la guerra. Una excusa, el pacte de no-intervenció, que és com dir que ja t’apanyaràs, que jo faré prou si procure per mi. No estan en condicions de mostrar fortalesa, ni anglesos ni francesos, i la resta són poc menys que comparses. Estan tots a mercé de nazis i feixistes, i tenallats pels russos a l’altra banda. No saben per on pegar. Qualsevol decisió que prenguen ha de ser dolenta per necessitat. Aspiren a encertar la menys roïna per als interessos particulars. De bones, no n’hi ha. Des de fa dos anys els dirigents de la malmesa República s’entesten a difondre que les democràcies europees estan a punt de reconsiderar la postura de neutralitat que acordaren a l’estiu del 36, i que la retractació provocarà un gir radical dels esdeveniments. Sempre ha sigut fals; a hores d’ara és una quimera. Fa temps que es parla més aviat de la hipòtesi que donaran el vistiplau a l’ocupació alemanya dels Sudets, i potser també d’alguns altres territoris que reclamen com a propis. El conveni, que sembla imminent, és un assaig infructuós de llavada de cara. Una baixada de pantalons emmascarada d’acord diplomàtic. Hitler i els seus no necessiten el vistiplau de ningú. Faran el que voldran, com ho han fet ací. La neutralitat és per als altres, que ells agafen el broc gros de l’embut. Van a la seua, els alemanys. També els italians, tot i que en menor mesura perquè no tenen tant de múscul militar. Ningú té força per a parar-los. Potser els russos i els americans, però estan a l’altra punta del món i de moment sembla que no s’hi ficaran. Menys encara alhora, que són enemics irreconciliables. Una internacionalització immediata del conflicte és l’única esperança dels republicans en una guerra que, altrament, està perduda. Ho sap Sabin, que està perduda. Ja la va perdre al Front del Nord, i la tornarà a perdre ara i ací. Tindrà el dubtós honor de ser dels pocs que han perdut la mateixa guerra dues vegades. Quan fugia d’Eibar ja va entendre que les coses anirien mal dades. No s’ha equivocat. No ho ha comentat amb ningú del poble, ni les opinions personals ni les notícies objectives que li arriben de fora. No vol que l’acusen de derrotista. Tampoc vol minar la moral d’una gent que l’ha acollit en condicions tan adverses. Tan sols n’ha parlat amb Mandiola. Mandiola pensa com ell. Ningú pot pensar d’una altra manera, si no l’hi empeny el fanatisme més irracional.

Suscríbete para seguir leyendo