Estellés i Lo Rat Penat

A propòsit de l’anunci que la Diputació de València anava a fer-se present en les Trobades d’Escoles en Valencià amb un estand dedicat als versos d’Estellés, José María Llanos, diputat autonòmic de Vox, qualificà els participants en les Trobades i admiradors de l’autor del Llibre de meravelles d’«enemics de la terra valenciana» i «traïdors a la nostra identitat», al temps que es referia als membres Lo Rat Penat com a «valencians de veres» (per contraris a Estellés, cal pensar). Cosa que no deixa de cridar l’atenció, ja que, cinc dècades enrere, els ratpenatistes veneraven tant l’obra del poeta de Burjassot que fins i tot arribaren a concedir-li el màxim guardó líric.

Efectivament, en l’edició dels Jocs Florals de València que tingué lloc el 30 de juliol de 1970, Estellés fou distingit amb la Flor Natural per un poema titulat «Vespres del cant» que tenia com a lema «Les baranes del riu, per exemple»: «Els xiquets van a escola. S’escolta la campana / veïna de l’església. El treball, el tenaç / amor a les paraules que ara escrius i has dit sempre, / des que et varen parir, un dia, a Burjassot: / com mamares la llet, vares mamar l’idioma», podem llegir-hi.

¿Què ocorregué pocs anys després perquè, els qui en juliol de 1970 lloaven i premiaven Estellés, passaren a atacar-lo, menysprear-lo i qualificar-lo d’enemic i traïdor?

Entre la resta de premis que Lo Rat Penat repartí aquella nit descobrim que dos accèssits a la Viola d’Or, dedicada a la millor obra de temàtica religiosa, varen ser per a autors catalans: Gabriel Mora, de Manresa, i Isidre Julià, de Mataró. Curiós. I que el discurs del mantenidor, a càrrec del saguntí Jaume Bru i Vidal, portava per títol «Un tríptic inicial i altres coses més»; i, segons asseverà la premsa, «fue una pieza brillante de oratoria valenciana, certera, profunda, tan recargada de sentimiento como de compacta construcción académica».

L’endemà del certamen, un Estellés pletòric declarà que s’havia presentat als Jocs Florals de Lo Rat Penat convençut que amb això realitzava un acte de servei a la seua terra. Per tant, ¿què ocorregué pocs anys després perquè, els qui en juliol de 1970 lloaven i premiaven Estellés, passaren a atacar-lo, menysprear-lo i qualificar-lo d’enemic i traïdor? Això és el que podria explicar-nos el diputat autonòmic, en compte de tergiversar i sentenciar a través de missatges esperpèntics, tal com la setmana passada advertia la periodista Isabel Olmos.