Vida i mort del "Clauero"

Durant els darrers anys del segle XIX i els primers del XX, a València es feu famós un delinqüent que obeïa al malnom de Clauero. Li deien Vicent Lluch Salvador i, segons que he pogut constatar, fou detingut repetides vegades. Com, per exemple, la nit del 3 de maig de 1897, quan es trobava a la taverna «Quinto», a la plaça de Na Jornada; i davant d’un gest que considerà ofensiu, «picado en su amor propio, sin más aviso sacó una pistola que le puso en la frente» a un dels allí presents.

Cinc anys després, l’11 d’abril de 1903, diversos periodistes localitzaven el Clauero en una altra vinateria, aquesta vegada anomenada «Colmado Valenciano» i ubicada en «la calle de Colón, esquina a la de Ruzafa»; on, novament, s’enfrontà a un dels clients, «originándose por cuestión baladí una disputa que acabó en sangriento drama». De fet, deixà tan malparat el seu oponent que, «en vista de la gravedad, se le administraron los santos sacramentos». El Clauero fou detingut pocs minuts després, «ocupándosele la pistola con que había cometido el crimen».

Desconeixem quant de temps estigué empresonat. Però resulta evident que devia haver-se creat nombrosos enemics. I, al cap de huit anys, durant la matinada del 24 de maig de 1911, fou assassinat a prop de l’estació del Nord. Així, la premsa explicà que, «después de repetir varias quincenas, había salido de la Cárcel-Modelo hace tres días»; i que, envellit i malalt, «arrastraba una vida muy mísera, pues actualmente no podía valerse de los medios a que siempre recurrió para vivir».

A primera hora d’aquella jornada, entrà «en un café situado en las proximidades de la plaza de Toros» i es posà a demanar almoina. Tres «individuos de bronce», que li la tenien jurada, el reconegueren; i «salieron en su busca para cumplir lo que tantas veces habían prometido, esto es, matarle». L’enxamparen mentre fugia «en busca de la policia», i «le asestaron tres tremendas puñaladas en la espalda». Eren les sis de la matinada d’un dia plujós, i un testimoni dels fets va declarar que, abans de caure redó, el Clauero exhalà: «Eixos assessinos...». I fou així, fruit de la freda venjança, com acabà els seus dies qui sempre havia tingut, com a més fidel companya, una arma de foc.